PERSONAL I MATERIAL, ALGUNES OBSERVACIONS

Personal de la IAF davant un A-4 Skyhawk; Font: IAF

La recent notícia sobre la retirada dels caça-bombarders A-4 Skyhawk de la Força Aèria d’Israel ens ofereix una oportunitat per reflexionar sobre les capacitats de combat d’unes forces de defensa. La tecnologia n’és la clau? Ho són les persones? Ambdues? Ara hi entrem.

Els Skyhawk van ser emprats intensivament per les IDF des del 1967, participant en la Guerra de Desgast (1967-70), la Guerra del Yom Kippur (1973) i l’Operació “Pau per a Galilea” (1982). Posteriorment es farien servir com per tasques d’instrucció en la seva versió biplaça. Era un disseny senzill, subsònic, i superat en capacitats per altres aparells, tant del Bloc occidental com del soviètic. No entrarem ara en les especificacions tècniques dels A-4. I malgrat això s’ha mantingut en servei quasi mig segle. Com hem dit, el que ens interessa és reflexionar sobre què és allò que conforma les capacitats de combat.

Personal

L’exemple que hem posat no és pas únic, ni dins de la història de les IDF, ni tampoc en la història militar en general. S’ha vist en diverses ocasions com forces amb material inferior s’imposaven sobre d’altres més ben equipades. És on entren en joc les qualitats i els defectes a nivell de doctrina, ensinistrament i organització. Efectivament, allò que solem anomenar “intangibles”. No es poden mesurar, comprar ni improvisar, però solen ser determinants. Creiem molt indicat compartir les paraules de l’historiador militar israelià Martin van Creveld:

«Within the limits sets by its size, an army’s worth as a military instrument equals the quality and quantity of its equipment multiplied by what, in the present study, will be termed its “Fighting Power”. The latter rests on mental, intellectual and organizational foundations: its manifestations, in one combination or another, are discipline and cohesion, morale and initiative, courage and toughness, the willingness to fight and readiness, if necessary, to die. “Fighting Power,” in brief, is defined as the sum total of mental qualities that make armies fight. »[1]

Des de bon començament hem defensat la importància fonamental que les futures Forces de Defensa de Catalunya disposin d’una doctrina coherent, que n’afaiçoni el creixement en lloc d’obsessionar-nos en si escollim un o altre sistema d’armes. D’això també se’n deriva la instrucció i la cultura de comandament. Els futurs oficials i sots-oficials de les FDC han de ser un exemple pels seus subordinats, no pas una estructura ossificada plena de buròcrates classistes i “carreristes”, més pendents d’omplir “checklists” que no pas de liderar des del front.

Material

Ara bé, no hem de caure en equívocs i pensar que la qüestió de l’equipament és secundària. Tot i que tenim pendent un document monogràfic sobre política d’adquisició de material (“procurement”), en vàrem donar unes pinzellades al document de pressupostos: 

«La inversió en material, si bé tindrem ofertes temptadores d’agafar “packs”, ha de ser reflexiva i estudiada fins el darrer detall. Hem d'elaborar uns criteris d’adquisició (“procurement") per tal que tots els sistemes (armes, sensors, comunicacions,etc...) que comprem encaixin correctament i no siguin un llast. No només hem de tenir en compte les especificacions tècniques i el preu de determinat sistema, sinó els costs de tot el seu "life cycle". Si bé no hi ha pràcticament cap estat que sigui absolutament autosuficient en material de defensa, cal mirar de reduïr aquesta dependència en alguns àmbits clau, com és el cas del "life cycle".»

Creiem però, molt indicat reproduir aquí la visió de Franklin Spinney, després d’anys d’experiència al Pentàgon:

«The term “complexity,” used throughout the analysis, can be defined as the quality of the whole that relates the number, arrangement, and coordination of the parts to the ability of an individual to comprehend the whole. The implications are clear: Increasing complexity increases the number of parts, increases the variety of arrangements, and complicates the coordination of the parts, thereby decreasing the ability of an individual to comprehend the whole. Increasing complexity is a cost, because it decreases the ability to understand and consequently makes more difficult to adjust to, or shape, internal or external change. Put another way, increasing complexity increases rigidity in a game in which flexibility is a paramount virtue. »[2]

Spinney també assenyalà que l'increment de la complexitat no té una correlació proporcional en increment de les capacitats militars, però si que augmenta les vulnerabilitats derivades de la incertesa[3].

D'això n'haurem de ser molt conscients en la creació de les FDC. En cap cas però, estem rebutjant la implementació de noves tecnologies, però sí l'adquisició poc reflexiva que només aconsegueix drenar les arques públiques i minar les capacitats militars, allò que ens agrada anomenar el “complex de la carta als Reis Mags”.

Així doncs, enllaçant amb l'exemple que obria aquest article, haurem deduït que la fiabilitat derivada del disseny senzill dels A-4 Skyhawk, multiplicada per les capacitats del personal de les IDF (a l'ensems derivades d'una bona doctrina i ensinistrament) el convertiren en el caça-bombarder tan lloat que hem conegut.

Conclusions

Per tal que Catalunya pugui desenvolupar una dissuasió convencional creïble, cal que les FDC estableixin una doctrina coherent que aporti els principis rectors en la creació de força. Aquesta ha de passar forçosament per una selecció i formació acurada del seu personal (especialment –però no únicament– dels comandaments) basada en el mèrit, la iniciativa personal i les capacitats de lideratge, en contraposició al clientelisme, adotzenament i evasió de la responsabilitat (el famós “escaqueo”). Respecte a l'adquisició de material, caldrà valorar sempre com aquest s'integra en el conjunt i alhora quin cost total ens pot comportar. Concloem aquí aquest article, tot convidant als lectors a reflexionar i, sobretot, no obsessionar-se en fer la "carta als Reis".

---

[1] Van Creveld, Martin “Fighting Power: German and US Army performance, 1939-1945” Greenwood Press, 1982. p.3 «Dins dels límits establerts per la seva mida, la vàlua d’un exèrcit com a instrument militar és igual a la quantitat i qualitat del seu equipament multiplicat pel què, al present estudi, anomenarem “poder de lluita”. Aquesta rau en fonaments mentals, intel·lectuals i organitzatius: les manifestacions del qual, en una o altra combinació, són disciplina i cohesió, moral i iniciativa, coratge i tenacitat, la disposició a lluitar i, si calgués, a morir. El “poder de lluita”, en resum, es defineix com la suma total de les qualitats mentals que fan que els exèrcits lluitin.» (Traducció pròpia) 

[2] Spinney, Franklin C. “Defense Facts of Life: The Plans/Reality Mismatch”, Westview Press; 1985. P.6 «El terme “complexitat, emprat al llarg te l’anàlisi, pot ésser definit com la qualitat del conjunt que comprèn el nombre, arranjament, i coordinació de les parts a l’habilitat d’un individu per entendre el conjunt. Les implicacions són clares: incrementant la complexitat incrementa el nombre de parts, incrementa la varietat d’arranjaments, i complica la coordinació de les parts, disminuint d’aquesta manera l’habilitat d’un individu d’entendre el conjunt. Incrementar la complexitat és un cost, doncs aquesta disminueix l’habilitat d’entendre i conseqüentment fa més difícil d’ajustar, o afaiçonar, el canvi intern o extern. Dit d’una altra manera, incrementar la complexitat incrementa la rigidesa en un joc en el qual la flexibilitat és una virtut cabdal.» (Traducció pròpia)

[3] Op. Cit. : pp 83-105

Rebatent tòpics

Recentment els amics del Pati Descobert han publicat un article al seu espai del diari Ara titulat Catalunya a l’OTAN: l’antimilitarisme està molt arrelat en el qual, a partir d'unes dades de confiança en l'exèrcit espanyol baixes per part dels independentistes, s'infereix que la societat catalana, especialment les persones independentistes, són antimilitaristes.

Anem a pams. En primer lloc, l'IEC defineix el militarisme com «Predomini de l’element militar en el Govern de l’Estat.» En aquest sentit, hom pot afirmar que cap democràcia occidental, on el poder militar està subordinat a un govern civil legítim, democràticament escollit, és militarista. Així doncs, des de la SEM podem dir que som també antimilitaristes. Malgrat això, basant-nos en anàlisis i comparatives, hem arribat a la conclusió que una Catalunya independent haurà de disposar d'unes forces de defensa amb unes missions concretes, equiparables a les d'altres estats del nostre entorn d'una dimensió semblant a la nostra.

Gràfic extret del Diari Ara

En segon lloc, sent rigorosos, de les dades que presenten l'únic que es pot inferir és que les persones independentistes tenen una confiança molt baixa en l'exèrcit espanyol. Aquesta dada no ens sorprèn perquè l'exèrcit espanyol -des de temps del conde-duque de Olivares i fins al temps del ministre Morenés- s'ha utilitzat per atemorir, quan no assassinar, a qui dissenteix d'una determinada concepció de l'estat espanyol.

Amb tot això volem dir que mentre el Centre d'Estudis d'Opinió no inclogui a les seves enquestes periòdiques la pregunta “creieu que una Catalunya independent ha de tenir unes forces de defensa?”, l'únic que tenim són opinions subjectives, en un sentit i en un altre. Tot i que, com que des del SEM ens obstinem a pensar que Catalunya, malgrat tot, és un país normal, creiem que la resposta seria “sí” en com a mínim un 50%.

Lamentablement, a Catalunya la opinió publicada està segrestada per part d'un lobby “antimilitarista” fortament subvencionat, que ha convertit el pacifisme en el seu particular 'modus vivendi' (a tall d'exemple, l'Institut Català Internacional per la Pau és un ens que, amb un pressupost d’1,14 milions d'euros, aportat al 100% per la Generalitat, té 13 persones en nòmina[1]; el número de conflictes internacionals que ha previngut o ha resolt no es coneix). Ens sembla execrable que hi hagi qui, d'un objectiu noble i que compartim, com és la Pau, en tregui un profit personal. Sovint, a més, des dels rengles del lobby pacifista s'esgrimeix l'argument pervers que, si una Catalunya independent ha de tenir “exèrcit” (redueixen les diverses components d'unes forces armades a “exèrcit”) no volen la independència. Suposem que ja els està bé viure subjugats a l'estat espanyol i, a més, seguir tenint un “exèrcit”, l'espanyol (el qual, per cert, col·labora entusiàsticament a aquesta subjugació).

Pel respecte i estima que tenim pels autors del Pati Descobert ens dol el poc rigor d'aquest article en una qüestió tan delicada com és la defensa del nostre país i el fet que s'enfilin acríticament al carro de qui no vol que Catalunya sigui un Estat normal.

[1] Departament d’Economia; Pressupostos 2015 . ICIP: Ingressos i despeses , annex de personal .

Fora de la UE, opcions per la defensa

En els darrers mesos, i especialment durant la campanya electoral, s’ha plantejat la possibilitat que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea. Així doncs, ens proposem amb aquest article plantejar les possibilitats per la defensa en cas que això s’esdevingués. Prendrem com a referències   Noruega i Suïssa, dos països que, sense ser membres de la UE, disposen d’uns models de defensa altament respectats.

La via Noruega

Noruega no és membre de la UE però sí que ho és de l’OTAN. El seu model de defensa es basa en la conscripció selectiva, ampliada també a les dones el 2012[1]. Aquest país, tot i haver participat en diverses operacions internacionals, com per exemple a Bòsnia i l’Afganistan, continua basant la seva defensa en un enfocament territorial. No és per casualitat ja que, malgrat l’enfonsament de la Unió Soviètica, el marc geopolític noruec no ha canviat tan dràsticament respecte de la Guerra Freda.

"El principi rector de la planificació de defensa noruega al llarg dels 90 fou la contínua possibilitat d’una invasió militar de la Noruega del nord. Per la intel·ligència noruega, la importància estratègica per Rússia del “Gran Nord” havia crescut, i les forces russes a la regió s’estimaven suficients per llançar un atac aïllat al nord de Noruega. Romania la incertesa a Noruega sobre l’estabilitat real a la Rússia dels 90, a causa dels problemes econòmics i la inestabilitat política que plagava el país. Les Forces Armades també necessitaven mantenir prou poder aeri i marítim per dur a terme tasques de vigilància i exercir l’autoritat i la sobirania a les zones econòmiques marítimes de Noruega, una missió d’importància creixent tan bon punt Noruega començà a desenvolupar els recursos de petroli i gas cada cop més al nord." [2]

És per això doncs, que Noruega decideix mantenir unes forces de defensa considerables, les quals li permeten exercir la seva sobirania sobre l’extensió vastíssima del seu Gran Nord, i alhora ser membre d’una aliança militar que li garanteixi una capacitat de dissuasió creïble.

La via suïssa

Suïssa és un referent com a país neutral; no forma part ni de la UE ni tampoc de l’OTAN, si bé és cert que manté àmbits de col·laboració dins el Partnership for Peace des del 1996[3]. La neutralitat Suïssa, indestriable de la seva política de defensa, es basa en un model de conscripció obligatòria universal masculina. Alhora, el dret dels ciutadans a disposar d’armes és concebut com a garantia de llibertat i deure de ciutadania. Creiem indicat copiar aquí el punt de vista d’un expert:

"Qualsevol discussió sobre el valor o manca d’aquest d'una població civil armada ha de considerar tant els moments anormals,  com els normals. Tal com l'experiència de la Segona Guerra Mundial il·lustra dramàticament, les polítiques governamentals que desarmen els civils en temps de pau els deixen subjectes a la depredació de forces d’ocupació en temps de guerra. Per bé que cal tenir en compte altres factors a més d’aquest en la sort per a Suïssa d’haver-se deslliurat d’ambdues guerres mundials, aquest fet hauria estat impossible sense la seva tradició de neutralitat armada. I si aquesta tradició d’armar cada ciutadà per una banda dissuadeix agressors externs, de cap manera encoratja el crim en temps de pau per una altra." [4]

Respecte als detractors suïssos a la possessió d’armes, Halbrook estableix una interessant vinculació amb els partidaris d’un estat centralista i l’entrada a la UE:

"Els partidaris de les restriccions a les armes de foc solen ser socialistes i diversos grups d’esquerres, incloent-hi aquells que volen abolir l’exèrcit de milícia, enfortir el govern central, assemblar-se més a  Alemanya, i incorporar-se a la Unió Europea. Irònicament, el Partit Socialista Suïs fou semblantment pacifista quan Adolf Hitler pujà al poder. No obstant, els socialistes suïssos finalment reconegueren el perill, i el 1942, quan Suïssa es trobava completament encerclada per dictadures de l’Eix, el Partit Socialista resolgué, “Els suïssos no s’han de desarmar mai, fins i tot en temps de pau”"[5]

Queda clar doncs, que la política de neutralitat suïssa en cap cas menysté les possibles amenaces, sinó tot al contrari, com tampoc defuig de proveir els mitjans per afrontar-les. Nogensmenys, l’enfocament suïs de la defensa rebutja emprar un exèrcit mercenari professional sinó que considera la defensa com una responsabilitat compartida de tota la ciutadania, de manera que, amb aquesta concepció de “poble en armes” cada individu es converteix en una veritable “darrera línia de defensa”. 

Conclusions

El model noruec (dins de l’OTAN i fora de la UE), seria una mena d’abraçada entre els posicionaments del president Mas (dins de l’OTAN) i les CUP (fora de la UE)

El plantejament suís (poble en armes), entroncaria amb la llarga tradició d’institucions d’autodefensa dels catalans, tot combinant esperit de servei i exigència.

Quina seria la via catalana en defensa fora de la Unió Europea? Això és quelcom que només pot determinar la ciutadania.  Per atemorir-nos se sol dir: “Fora de la UE hi fa molt de fred”. Si es refereixen al clima suís o noruec tenen raó. Tret d’això, tampoc s’hi està tan malament.

Notes

[1] Veure “La política de defensa dels Països Nòrdics”
[2] Lunde Saxi, Hakon; “Norwegian and Danish defence policy”; 2010 p.65
[3]  Veure Signatures of Partnership for Peace Framework Document
[4] Halbrook, Stephen P.; Citizens in arms: the Swiss experience ; 2003 p.172. 

[5] Ídem: p.151

Una anàlisi estratègica. Revisió 2015

Fa més de dos anys, dins el marc de la Sectorial de Defensa de l’ANC, vam publicar la primera edició d'aquest document. Com aleshores, considerem que no es poden dissenyar unes forces de defensa sense una anàlisi rigorosa del nostre marc estratègic. Aquesta nova edició manté integre el text original, tot incorporant-hi un apèndix intitulat “Situació geopolítica a les fronteres de la Unió Europea”. 

Podeu consultar el document clicant aquí.

Les armes no eduquen

Foto: Naciodigital.cat

La setmana passada el Parlament va aprovar la proposta de resolució d’ERC per la qual s’insta «al Govern de la Gene­ralitat, i en especial al Departament d’Ensenyament, com a coordinador del Saló de l’Ensenyament, Setma­na de la Formació i el Treball, que faci totes les ges­tions oportunes amb Fira de Barcelona, perquè en les properes edicions del Saló no hi participin les Forces Armades espanyoles.»

No podem estar més d’acord amb aquesta resolució. Esperem que en les properes edicions del Saló de l’Ensenyament, enlloc de la participació de les Forces Armades espanyoles, hi participin les Forces de Defensa de Catalunya.

Nogensmenys, una mica més amunt de la proposta podem llegir: «Els valors que transmeten les institucions militars com l’obediència, la disciplina, el patriarcat, l’androcentris­me i, sobretot, la violència com a mitjà per a resoldre conflictes, contradiuen els valors de l’educació dels i les joves del nostre país, basada en la llibertat per­sonal, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte i la igualtat i alhora, el foment de la pau i el respecte dels drets humans.»

Per començar, no creiem que valors com l’obediència –sempre que sigui voluntària, i a una autoritat a qui legítimament reconeguem i respectem­– o la disciplina siguin negatius. De fet, el que trobem preocupant és que, valors com l’obediència o la disciplina contradiguin els valors de l’educació al nostre país. No hem d’obeir als mestres? No hem de ser disciplinats en l’estudi? Potser aquesta manca de valors és el que ha dut el nostre sistema educatiu a límits sovint gairebé insostenibles.

Per una altra banda, tal i com hem explicat a bastament[1], unes forces de defensa modernes han de ser reflex de la societat a la qual serveixen. Les forces armades de països avançats en són exemple: a Noruega, la majoria del Parlament va aprovar ampliar la conscripció a les dones[2]; i membres de totes les branques i de tots els rangs –inclosos alts oficials– de les seves forces armades participen, vestits d’uniforme, les marxes de l’orgull gai[3]. Les forces armades d’un país seran patriarcals i androcèntriques en la mesura que ho sigui la societat d’aquest país.

En aquest sentit, a Catalunya hem estat sempre capdavanters, incorporant ja el 1713 a dones a les files de l’exèrcit, en regiments de línia, com ho demostra, per exemple, el llibre d’òbits de l’arxiu diocesà de la Seu d’Urgell[4].

Pel que fa a «la llibertat per­sonal, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte i la igualtat i alhora, el foment de la pau i el respecte dels drets humans» creiem que són valors tant preciosos, que cal defensar-los per tots els mitjans.

Malauradament, des que el món és món i fins avui dia, hi ha gent que no comparteix aquests valors i que, ans tot el contrari, vol imposar, per la força de les armes, l’esclavatge, l’alienació, l’egoisme, el menyspreu, la desigualtat, la guerra i la violació dels drets humans. Ens calen unes forces de defensa, no per imposar-nos sobre ningú, sinó per evitar que ningú s’imposi sobre nosaltres.

Malgrat que ens hagin volgut fer creure el contrari, els catalans no tenim cap discapacitat que ens impedeixi defensar-nos. El poble de Catalunya té tot el dret de disposar de tots els mitjans de què disposen la resta d’estats del món per defensar-se, incloses les forces armades, i per defensar a qui realment no és capaç de fer-ho per si mateix. Per «la responsabilitat» i per «la solidaritat» que la resolució invoca.

Pensar altrament és fer-se còmplice de qui ens vol lligats de mans i peus, emmordassats, capcots, mesells, com a nació i com a individus. És condemnar-nos definitivament a l’extinció com a poble. Tristament, una altra volta es fa patent la ignorància supina del que significa ser un Estat per part de qui, suposadament, defensa la independència de Catalunya.

Com ha comentat un amic, gens ni mica sospitós de militarisme:

“Les armes no eduquen, cert. Però com que en aquest món, gent sense educació les té, fan falta per defensar-se. Qui cregui una altre cosa, s'enganya a si mateix.”

No ho podríem resumir millor.



[1] Doctrina militar: desenvolupament d’un model propi

[2] https://forsvaret.no/en/newsroom/news-stories/female-conscription

[3] https://forsvaret.no/en/newsroom/news-stories/proud-participant-in-oslo-pride

[4] https://instagram.com/p/5W8UI3k7n6/

De defensa, ja en paguem

Un tòpic que sentim sovint en contra de que la Catalunya independent disposi d'unes forces armades és que això comportaria una despesa inassumible. Aquesta afirmació omet però que actualment ja n'estem pagant unes. Ens proposem amb aquest article aportar les dades necessàries per desmuntar aquest tòpic absurd.

Un dels àmbits d'estudi on més ha treballat l'independentisme és el dels tributs i, més concretament, la manca de reciprocitat entre l'esforç fiscal català i el retorn per part de l'Estat espanyol. No ens hi allargarem gaire. El Principat de Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat, el 20% del seu PIB i el 23% dels impostos[1]. Si tenim present que l’any passat l’Estat espanyol va invertir el 0,9% del seu PIB en defensa[2], ens surt una xifra de 9.596 milions d’euros. A partir d’aquí, vegem que aportem els catalans a la defensa en funció de les tres primeres magnituds exposades:

● Segons població (16%): 1.535,36 MEUR
● Segons PIB (20%): són 1.919,20 MEUR
● Segons tributs recaptats (23%): 2.303,04 MEUR

Vist això, resulta evident que els catalans ja estem pagant unes forces armades. Per tant, certs plantejaments que afirmen que al nounat Estat català li seria impossible finançar la seva pròpia defensa només poden ser fruït del desconeixement ingenu o de la mentida conscient. 

Un altre element en qüestió és quin retorn econòmic té l’aportació econòmica catalana a la defensa. En tots els països aquest retorn té dues vies: el personal del Ministeri de Defensa (sigui militar o civil) i els contractes de material, manteniment i serveis. Respecte al personal, al Principat no hi tenim grans aquarteraments ni centres administratius, de forma que el retorn en forma de consum per part del personal és més aviat escàs. L’única excepció (a escala local) és l’Acadèmia General Bàsica de Sots-oficials, situada a Talarn, que representa una font d’ingressos important per aquest municipi del Pallars Jussà.

No obstant, allà on hi ha un retorn més important és l’àrea referent al material, manteniment i serveis. No deixà de ser curiós que un país com el nostre, amb una tradició industrial que no desgranarem ara, no disposi de cap factoria de les principals empreses de defensa de l’Estat. Que empreses com Airbus tinguin els centres de producció i disseny a Andalusia i Madrid respectivament[3] no s’explica sense determinades decisions polítiques. El mateix podem dir de Navantia[4] i de l’antiga Santa Bábara[5] (ara dins de General Dynamics). No hi ha cap dels sistemes d’armes que fabriquen que no pugui ser produït pel teixit industrial català, ja sigui de forma immediata o amb determinades modificacions en alguns centres de producció.

Si bé hi ha moltes més empreses de defensa, ens limitarem a exposar aquí l’ocupació que generen les tres que hem esmentat.

● Airbus: 3.000[6]
● Navantia: 5.620[7]
● G.D.-Santa Bárbara: 1.800[8]

Recordem que estem parlant de llocs de treball directes, no hem d’oblidar les empreses subcontractades per altres tasques. Però només amb les xifres aportades ja tenim 10.420 llocs de treball directes i altament qualificats. Alhora, cal recordar que aquestes empreses no només treballen per al mercat local, sinó que tenen clients a escala global. 

Tanquem l’article aquí, doncs no era la intenció fer un estudi detallat sobre el retorn econòmic de la despesa en defensa. Es fa evident que una Catalunya independent pot abordar perfectament la despesa de la defensa, doncs ja n’estem pagant una. I com ja vam demostrar anteriorment, la despesa en defensa no es contraposa al benestar[9]. Però no només això, també pot ajudar a redreçar la situació econòmica del país. O els hi direm als milers d’aturats i “expats” que nosaltres som purs i castos i no volem indústria de defensa?

Documents relacionats

• La defensa es contraposa al benestar?
• Pressupostos de defensa: principis rectors, objectius i periodització

---

^[1] Veure Sala i Martin, Xavier, “El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya: una anàlisi divulgativa”: http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/deficit/deficit.htm

^[2] Font: SIPRI ; Consultar taules a http://www.sipri.org/research/armaments/milex/milex_database

^[3] Veure ubicacions a http://militaryaircraft-airbusds.com/Company/CompanySites.aspx

^[4] Veure ubicacions a https://www.navantia.es/interior.php?id_sec=2

^[5] Veure ubicacions a http://www.gdels.com/contact/locations.asp?cod=7

^[6] Veure http://www.airbus.com/company/worldwide-presence/airbus-in-spain/

^[7] SIPRI (2013) http://books.sipri.org/product_info?c_product_id=486   

^[8] Veure http://www.gdels.com/about_us/heritage.asp

^[9] Veure “La defensa es contraposa al benestar?”

Defence Budget Guiding principles, objectives, and distribution in time

In order for any kind of policy to be credible, it must come hand in hand with the corresponding draft budget. This is also the case with defence policy, which as already proven in our latest document, in no way is contrary to welfare policies. This mantra, repeated to death by the Pacifist lobby, is only true when the defence budgets are not properly managed. As we are aware, countries like Norway or Denmark have much larger defence budgets than the Kingdom of Spain while enjoying an enviable welfare state. As a result, as in any area where public funds are invested, one has to ensure that management is rational in planning and effective when it comes to implementation. We must also say that this document is a brief guiding summary of our larger, more detailed, papers on each of the branches of the CDF (Catalan Defence Forces). One must take into account, though, that a reflective reading of the documents “A strategic analysis” and “Military doctrine: development of our own model” is essential to understand this paper. These two documents “support” those dealing with the dimensions of the Naval Force, the Air Force, the Army, the Common Services, and the Reserve (the latter two yet to be published).

FULL DOCUMENT HERE

Pressupostos de Defensa Principis rectors, objectius i periodització

Qualsevol tipus de política, per ser creïble, ha d’anar acompanyada de la corresponent proposta pressupostària. És també el cas de la política de defensa que, com ja vam demostrar amb el darrer document, no va pas en detriment de les polítiques de benestar. Aquest tòpic, emprat fins l’avorriment pel lobby pacifista, només es cert quan hi ha una mala gestió dels pressupostos de defensa. Com sabem, països com Noruega o Dinamarca, tenen pressupostos de defensa molt més elevats que els de l’Estat espanyol i gaudeixen d’un estat del benestar envejable. En conseqüència, com en qualsevol àrea on s’inverteixi diner públic, cal vetllar per una gestió racional en la planificació i eficaç en l’execució.

DOCUMENT COMPLET AQUÍ

La defensa es contraposa al benestar?

Caça JAS 39 Gripen en una fàbrica de Saab. Font: Business Insider

Us oferim el document que tanca la sèrie "Pau, benestar i defensa".

Un dels tòpics més habituals en contra de disposar d’unes forces armades és que la despesa que aquestes comporten va en perjudici del benestar i el desenvolupament de les societats. Si bé, per sort, no tothom s’ho creu, encara hi ha persones a Catalunya que, a causa del segrest de l’opinió pública per part del lobby pacifista, tenen assimilat aquest tòpic. Ens proposem amb aquest breu estudi demostrar que aquesta incompatibilitat no només és falsa, sinó que els països amb un grau més alt de benestar, aquest es combina -i s’interrelaciona- amb el fet de disposar d’unes forces armades.

DOCUMENT COMPLET AQUÍ

Acte sobre defensa al CIDOB

El proper dijous 4 de juny a les 18:30, al CIDOB, es celebrarà una conferència sobre seguretat i defensa. Moderada per Marc Gafarot hi intervindran  d'una banda el catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la UB i expert en història militar Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona ; i de l’altra, el professor de Relacions Internacionals de la European University i de la Universitat de Nagoya i expert en seguretat i defensa Dr.Alexandre Calvo .

Poder inscriure-us-hi en aquest enllaç

La importància de la Reserva: de Finlàndia a Catalunya

Finlàndia és un Estat on, a més d'acollir el Pare Noel durant 364 dies a l'any, es prenen seriosament la defensa. Arran de les darreres maniobres militars russes, assajant una mobilització general de l'Àrtic a la Mar Negra, el ministeri de Defensa finlandès ha començat una campanya d'enviament de cartes als 900.000 reservistes d'aquest país de 5'5 milons d'habitants, recordant-los les seves funcions militars.[1]

Si bé la reserva activa finesa és d’uns 230.000 efectius, la xifra que hem donat més amunt és tot un indicador de la capacitat militar que pot posar en marxa aquell país nòrdic. Per descomptat, n’hi ha d’altres menys quantificables, com la determinació dels finesos a defensar la seva terra, la qualitat de l’entrenament, o un sistema de promoció basat en el mèrit. Però amb veïns com Rússia, les xifres importen. Efectivament, el nombre de ciutadans i ciutadanes als que els ha arribat aquesta pre-alerta equival al 16,36% de la població del país. Si traslladem aquestes xifres al Principat, serien aproximadament 1,23 milions de persones. Per fer-ho més visual, imaginem-nos la Via Catalana tot canviant el groc pel camuflatge. Això és el que ha posat en pre-alerta Finlàndia en vistes de qualsevol contingència amb Rússia.

Però l’objectiu d’aquest article no és parlar de Finlàndia, sinó de Catalunya. Ja sabem que el catalanisme, en tot el seu espectre ideològic, té especial estima pel que s'anomena "model nòrdic". No hi entrarem ara, ja que se'n ha parlat sobradament. Però hi acostuma a haver l'omissió de l'aspecte de la defensa. Finlàndia, com Suècia, Noruega i Dinamarca, disposa d'unes grans forces de reserva. De fet, és el país nòrdic amb major nombre de reservistes. També si es fa la ràtio entre permanents i reservistes. És alhora, l'únic dels nòrdics que manté un sistema de conscripció obligatòria en el sentit clàssic. 

Vol dir això que apostem per la conscripció obligatòria? No. El nostre grau d'amenaça no ho requereix. Però com hem dit en documents anteriors, si que som fermament partidaris de disposar d'unes àmplies forces de reserva. No és tan sols el fer d'economitzar el capítol de personal sinó, sobretot, garantir un fort lligam entre les forces armades i la societat a la qual representen. Com vam dir al document de la Força Terrestre: 

“Aquesta dualitat, doncs, d'un gruix important de la ciutadania que compagina la seva vida civil amb tasques militars fa que les forces de defensa siguin permeables als canvis socials, un reflex de la societat a la qual serveixen, evitant la compartimentació i l'aïllament de l'estament militar respecte de la societat, que acaba creant una “casta de guerrers”, pròpia de societats no democràtiques i propensa, per exemple, al colpisme.” [2]

Val a dir també, que el model de carrera professional dins a les Forces de Defensa de Finlàndia també ajuda a que aquestes tinguin una bona percepció entre la seva societat. 

Si bé cada brigada determina les places a cobrir, el recluta pot aspirar a soldat, sotsoficial o oficial. En funció d’això, el servei durarà 6, 9 o 12 mesos generalment, tot i que pot variar segons especialitats[3]. Cal dir també, que la minoria sueco-parlant és respectada fins al punt que a la Brigada Uusimaa-Nyland, l’entrenament és realitza en suec. No ens consta que a les forces armades espanyoles, s’hagi pogut emprar lliurement el català. Ni en dictadura ni en democràcia. Un element més que constata que les forces armades són un reflex de les societats a les que pertanyen.

En conclusió, si es vol que la Catalunya independent s’acosti als països nòrdics, hem d’abraçar tots els aspectes d’aquests. I la defensa, com el seu estat del benestar, n’és un pilar fonamental. Amb unes forces permanents reduïdes i unes àmplies forces de reserva, però amb el mateix grau de professionalitat totes dues. Alhora, cal una ferma determinació a l’hora de defensar el propi país, sense esperar que altres ens vinguin a fer la feina que ens correspon a nosaltres. Segons l’estudi “Pau i defensa segons el GPI”, on estudiàvem els Estats més pacífics del món, ens trobàvem amb unes xifres orientatives de 14.000 efectius permanents i 105.000 reservistes. Més endavant publicarem un document monogràfic de dimensionament i composició de les forces de reserva a les FDC. No obstant, creiem que les línies generals ja estan traçades.

[1] Veure European War Games: Responses to Russian Military Drills

[2] Veure Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya III: la Força Terrestre

[3] Veure Guia del recluta (en anglès)

Dinamarca: LEGO, galetes de mantega... i una companyia de fusellers voluntaris a cada municipi

Arran de la moció recentment aprovada pel parlament danès s’ha desfermat entre alguns cercles independentistes una autèntica bogeria per aquest país escandinau. Celebrem pregonament aquesta identificació amb Dinamarca perquè, més enllà de ser el país del LEGO i de les galetes de mantega, és un país amb el qual creiem que una Catalunya independent podria emmirallar-se en molts aspectes.

En què poden comparar-se Catalunya i Dinamarca? Anant a les “grans xifres” veiem que Dinamarca[1] té 5’6 milions d’habitants (Catalunya[2] 7’8 milions) i un PIB de 258.700 milions d’euros (Catalunya 209.300 milions)[3].

No aprofundirem en qüestions de polítiques defensa però sí que assenyalarem que d’ençà de la fi de la Guerra Freda, Dinamarca va fer un notable esforç per deixar de ser “l’aneguet lleig” de l’OTAN i modernitzar les seves forces armades, posant a disposició de l’ONU, l’OTAN i la UE una força de reacció ràpida per a operacions de manteniment de la pau (i, quan ha calgut, no els ha tremolat el pols en emprar tota la força necessària), convertint-les així en una eficaç eina de política exterior que els ha permès passar de ser percebuts per la comunitat internacional com “la baula feble de la cadena” a un Estat fiable, digne de confiança[4].

Durant la guerra de Bòsnia, des de Catalunya enviàvem paquets de fideus, 

des de Dinamarca, a més de fideus, enviaven Leopards

Per altra banda, malgrat la professionalització de les forces armades, Dinamarca ha mantingut el Hjemmeværnet, la component de defensa territorial composada per la ciutadania que, de manera voluntària (sense percebre cap remuneració més que la manutenció i les despeses de desplaçament), dedica part del seu temps lliure a ensinistrar-se militarment.

Així, pel que fa a la branca terrestre Hjemmeværnet, cada municipi ha de tenir com a mínim una companyia (80-120 efectius) de fusellers voluntaris, comandada per un capità, també voluntari. Demà se celebren eleccions municipals a Catalunya. Avui dissabte, jornada de reflexió, a més de penjar banderes daneses als llocs públics enlloc de les estelades que el govern espanyol ha fet retirar, podríem reflexionar sobre el paper que tindran els municipis de la Catalunya independent, i la seva ciutadania, en la defensa del país, tot prenent a Dinamarca com a exemple. Esperem poder dir Tak Danmark també per això.

---

[1] Font: STATISTICAL ANNEX of European Economy AUTUMN 2014, Comissió Europea

[2] Font: Idescat

[3] Vegeu també els documents Estructures de Defensa d’alguns estats: petit estudi comparatiu i Anàlisi de la política de defensa dels països nòrdics.

[4] Vegeu Norwegian and Danish Defense Policy

Que la prudència no ens faci traïdors

Malgrat que alguns s'entestin en embrutar un full de serveis que fa 30 anys fou encomiable amb una actitud tristament mesella i pusil·lànime, nosaltres seguirem la nostra línia de treball, el rumb de la qual queda perfectament i coherentment definida als nostres documents. La prudència no ens farà traïdors en el nostre afany de viure en un país normal, amb totes les eines de què es doten els Estats normals del Món.

Apreciacions a l'Ateneu Barcelonès

Tot i que se’ns ha convidat en repetides ocasions a participar en debats on es plantejava la necessitat d’unes forces armades (sense anar més lluny, recentment, al canal 3/24), sempre ho hem declinat. La raó és ben clara: de la mateixa manera que no hi ha debats sobre la necessitat o no de pagar impostos i que, en qualsevol cas, es pot debatre sobre models tributaris, abordem amb la mateixa naturalitat el debat sobre la defensa. Plantejar el debat en termes de defensa sí/no és equivalent a donar veu a persones que propugnin l’evasió d’impostos en un debat sobre la fiscalitat d’una futura Catalunya independent. És per això que ens ha sobtat els termes en que una institució de la reputació de l’Ateneu Barcelonès [1] ha plantejat aquest debat.

En primer lloc, el propi títol del debat “país armat i/o país de pau?” porta a equívocs. Es coneix algun Estat que es defineixi com a “país de guerra”? La contradicció entre defensa i pau, com hem argumentat diverses vegades, és falsa. De fet, vam realitzar un paper intitulat Pau i Defensa segons el GPI on s’analitzen les polítiques de defensa dels 10 països més “pacífics” del Món segons el rànquing del Global Peace Index. Les conclusions que se’n obtenien les reproduïm aquí sota:

“Així doncs, perquè una futura Catalunya independent pugui entrar al “top 10” de l’Índex Global de la Pau, com s’hauria de configurar, pel que fa a la política de defensa?

En primer lloc, caldrà disposar d’unes forces de defensa permanents, que ocupin al voltant del 0,20% de la població, això és al voltant de 14.000 efectius. Si s’estableix uns sistema de conscripció selectiva o servei militar voluntari, bona part d’aquests efectius poden ser joves que decideixin servir voluntàriament durant un temps determinat. Així mateix, aquestes persones, un cop finalitzat aquest període poden decidir seguir dedicant part del seu temps lliure a mantenir-se preparats amb l’objectiu de contribuir a la defensa dels seus conciutadans en cas de necessitat, passant a les forces de reserva. El total de reservistes podria representar al voltant de l’1,5% de la població, sobre unes 105.000 persones. Per mantenir en un correcte estat de funcionament aquestes forces, caldrà dedicar-hi un pressupost d’aproximadament l’1,2% del PIB. Per mantenir aquestes xifres així de baixes, caldrà formar part d’algun sistema de defensa mútua, mancomunada entre diversos estats, aportant-hi les nostres capacitats militars i civils en funció de les nostres possibilitats. La pròpia Unió Europea, per exemple, mitjançant la Política Comuna de Seguretat i Defensa està fent passos vers a ser un actor creïble en aquest camp. Finalment, per tal de ser percebuts com un aliat fiable i assegurant així la reciprocitat, caldrà participar en les operacions internacionals en la que se’ns requereixi, amb tota la implicació necessària.”

Aquest doncs, és el perfil de país en el camp de la defensa emprant un raser creat per pacifistes i acceptat per les Nacions Unides.

El debat proposat per l'Ateneu planteja les següents preguntes:

1. La Catalunya independent ha de tenir exèrcit? 
2. Cal una força armada per a defensar el territori?
3. Necessitem una força naval per controlar tota l'àrea marítima? 
4. És suficient el Servei d'Intel·ligència per protegir el país? 
5. És necessari un exèrcit en el marc de la Unió Europea?

A la primera de les preguntes hi fem una precisió: emprar el terme “exèrcit” és quelcom anacrònic a no ser que es faci referència a la branca terrestre d’unes forces armades. El terme més propi dels nostres temps és “política de defensa”. Per tant, re-formulant la primera pregunta: “ha de tenir la Catalunya independent política de defensa?” Si no n’hem tingut prou amb les reflexions fetes més amunt, reblem una mica més el clau: volem realment que Catalunya sigui independent? No hi ha cap país del Món que no tingui una política de defensa, ja sigui amb un model propi o un de delegat. Els països que tenen un model de defensa delegat, com ara Islàndia, Lietchtestein o Andorra ho fan en bona mesura per la seva dimensió de microestats (en cap cas aplicable al cas d’una Catalunya independent) o situació geoestratègica. En qualsevol cas, però, aquesta delegació també comporta cedir sobirania. Si nosaltres haguéssim de posar en risc la vida de les nostres ciutadanes i ciutadans, que exerceixen de militars per defensar un altre país no li demanaríem res a canvi? Recomanem l’article “Qui ens defensa? Ens defensem sols o ens defensen els altres?”

Passem a la segona pregunta. Cal una força armada per defensar el territori? Es pot respondre amb una altra pregunta? Hi ha algun altre país a Europa de les nostres dimensions que hi hagi renunciat? Tots, repetim, TOTS els estats d’una dimensió demogràfica i econòmica comparable a la del Principat de Catalunya, en el marc europeu disposen d’unes forces de defensa. Qui vulgui aprofundir en aquest camp té a la seva disposició els documents:

• Estuctures de Defensa d’alguns estats: petit estudi comparatiu
• Anàlisi de la política de defensa dels Països Nòrdics

D’altra banda, la major part del catalanisme i l’independentisme s’ha mostrat favorable a romandre a la Unió Europea. Independentment del que el poble de Catalunya decideixi al respecte, Europa i la Mediterrània són el nostre marc geoestratègic. Per tant, cal tenir present aquest marc a l’hora de pensar quin territori estem defensant. O ens pensem que podem esperar cap reconeixement internacional, si el discurs que anem difonent és que, si algun Estat més dèbil que nosaltres, per exemple Dinamarca (població: 5’6 milions; forces de defensa: 31.000 efectius + 50.000 reservistes), ens demana ajuda, ens farem l’orni o no tindrem capacitat d’ajudar-lo?

La tercera pregunta plantejava: “necessitem una força naval per defensar tota l’àrea marítima?”. Tornem a demanar a l’Ateneu que, pel respecte sincer que ens mereix, empri terminologia acurada. L’espai marítim es regeix per la Convenció de les Nacions Unides sobre la Llei del Mar (UNCLOS), on s’hi estableixen diverses categories regides per diferents reglaments. En el cas que ens interessa són: aigües territorials (fins 12 milles nàutiques), zona contigua (fins a 24 NM) i Zona Econòmica Exclusiva (variable, es pot consultar clicant aquí). Aclarits els conceptes, tornem a la qüestió de la necessitat d’una força naval. Sovint s’ha argumentat que amb un sevei de guardacostes podria ser suficient. Desgraciadament, fins i tot sense l’amenaça de l’expansió de l’Estat Islàmic al nord d’Àfrica, els grups criminals cada cop estan més ben armats i entrenats. Per fer-hi front calen uns mitjans que se’n poden dir “guardacostes” o “força naval” però que, en les seves capacitats, no diferiran gaire gens. Podem pervertir el llenguatge tant com vulguem però l’eina en sí ha de ser capaç de fer la feina. Davant del cap de Tortosa o prevenint la pirateria a l’Índic, quan en el marc d’una estructura supraestatal de defensa ens toqui complir amb el que la resta d’Estats ens exigeixin. Altre cop se’ns torna a aparèixer la qüestió de la reciprocitat i el reconeixement.

Passem ara a la 4a pregunta: “És suficient un servei d’intel·ligència per protegir un país?”. Ras i curt: no. Les tasques dels serveis d’intel·ligència són, a grans trets, la identificació, classificació, priorització o seguiment d’amenaces. A partir d’aquesta tasca, els agents decisors institucionals (als Estats democràtics normalment el poder executiu, amb el vist-i-plau del legislatiu) opten per quina de les eines emprar per respondre a les amenaces. Una d’elles són les forces de defensa. Només amb un servei d’intel·ligència sabràs de quin mal has de morir, però no tindràs cap eina per guarir-lo. Recomanem fer una ullada al document “Estructures d’Estat: els serveis d’intel·ligència”.

Acabem doncs, amb la 5a pregunta: “És necessari un exèrcit en el marc de la Unió Europea”. Com es diu sovint, anem a la font. Segons el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 42.3:

«Els estats membres posen a disposició de la Unió, per a l’execució de la política comuna de seguretat i defensa, capacitats civils i militars, a fi de contribuir als objectius definits pel Consell. Els estats membres que constitueixin entre ells forces multinacionals poden posar-les també a disposició de la política comuna de seguretat i defensa.»


Recalquem: «capacitats civils i militars». Per tant, per pertànyer a la Unió Europea, és condició sine qua non, disposar de capacitats militars. Pels europeïstes, més clar, l’aigua.

Repetim altra volta que cap dels estats amb qui ens podem comparar (posem per cas Àustria o Dinamarca) ha renunciat a disposar d’unes forces armades. I fins i tot en el cas que s’arribés a crear un exèrcit europeu, se’ns demanaria –amb tota la raó– de contribuïr-hi amb efectius propis. Ésser-hi “pagant lloguer”, com algú ha suggerit, és inacceptable, per un costat, per a la resta d’Estats: quin govern pagarà el preu polític de posar en risc la vida dels seus militars si els seus suposats aliats gaudeixen del benefici de la seguretat sense el cost que representa? Caiem, a més, altre cop en el concepte de la reciprocitat. Per a un país de la nostra dimensió, per ser un Estat cal complir una sèrie de requisits, que la resta d’Estats del Món, d’una dimensió semblant a la nostra, ens exigiran. Entre d’altres, disposar de les mateixes eines i pagar els mateixos costos que ells paguen per ser-ho, com ara, tenir forces de defensa i fer-les servir, com ho fan ells, quan ens ho demanin. Amb quina suposada superioritat moral podrem dir a un país més petit i més pobre que nosaltres, per exemple, Eslovènia (població 2 milions, renda per càpita 21.000 €/any, forces de defensa 8.800 efectius) que enviï als seus, de ciutadans, a jugar-se la vida a qualsevol racó de Món, que nosaltres ja paguem? Resulta, a parer nostre, èticament inacceptable per a una Catalunya independent, pagar perquè els ciutadans d’altres Estats arrisquin la vida per defensar la nostra seguretat i benestar, oimés segurs com estem, que no mancarien pas al nostre país persones disposades a arriscar, si calgués, la pròpia vida per salvaguardar la vida, la llibertat i els drets dels seus conciutadans, que és del que, al capdavall, parlem quan parlem de defensa. Per altra banda, la història ens dóna exemples ben edificants de com acaben els països quan confien la seva defensa en mercenaris.

Exposada doncs la nostra visió sobre les qüestions que planteja l’Ateneu Barcelonès, creiem que és el moment d’encarrilar el debat cap a quin model de forces armades ha de disposar la Catalunya independent. Com més ho endarrerim, més fort ens estimbarem contra la dura realpolitik que representa per a una Nació ser major d’edat, o sigui, tenir un Estat propi.


[1] Volem assenyalar que, paradoxalment, la seu on la Societat d’Estudis Militars original impartí clandestinament el seu ensinistrament el 1924-25, fou l’Ateneu Barcelonès.

De la necessitat d’una unitat antiterrorista

Des de la Societat d’Estudis Militars tenim molt clara la nostra funció d’anàlisi, i divulgació d’afers relacionats amb la política de Defensa d’una futurible Catalunya independent i hem evitat sempre immiscir-nos en qüestions que no ens són pròpies i encara menys, tot parlant ex cathedra, pontificar sobre aquests temes. Malgrat això, la notícia publicada recentment sobre la creació d’una unitat antiterrorista en el si dels Mossos d’Esquadra en obliga a fer certes reflexions al respecte.

En primer lloc, pel que es desprèn de la notícia, aquesta suposada unitat d’informació antiterrorista, assumirà una part de les tasques que, al capdavall, hores d’ara ja duu a terme la Divisió d’Informació pel que fa al terrorisme gihadista, amb la mancança que tota la informació de les agències internacionals arriba filtrada i racionada per l’estat espanyol. Evidentment, no menystenim l’amenaça que representa l’islamisme, tanmateix dubtem de la conveniència de fraccionar una unitat que ja assumeix aquesta tasca, tot restant-li atribucions, per crear-ne una de nova. En qualsevol cas caldria dotar a la Divisió d’Informació de tots els recursos necessaris per dur-la a terme en unes condicions millors que ara i preparar –això sí– la seva incorporació als organismes internacionals de coordinació. Malauradament, temem que serà una simple maniobra electoral, sense costos ni riscos, de cara a poder afirmar que s’estan creant “estructures d’Estat”, tot utilitzant barroerament el cos de Mossos d’Esquadra.

No obstant això, l’estructura d’Estat que sí que serà vital en el “pla de desconnexió” i que a més és la preferida (sic) del president Mas són els serveis d’intel·ligència. I ens atreviríem a afegir de contraespionatge. En el seu sentit més ampli. Si ens atrevim a endinsar-nos en aquest terreny pantanós és perquè, arribats a aquesta qüestió, la traça que separa el que és civil del que és militar es difumina, fins a arribar a ser indistingible l’un de l’altre[1]. I aquí és on volem anar a parar al quid de la qüestió, l’amenaça que tothom té al cap (o això voldríem pensar) però que ningú s’atreveix a fer patent: el terrorisme unionista o irredemptista espanyolista.

Com ja hem publicat en d’altres ocasions, no preveiem un escenari de guerra oberta, en cas que finalment es declari la independència de Catalunya, encara que sigui de manera unilateral. El que sí que podem preveure és una oposició “a la russa”, amb grups integrats per “catalanoespanyols” patrocinats, armats i entrenats en major o menor mesura per l’estat espanyol o per les seves “clavegueres”. Una mena d’insurgència urbana que, mitjançant actes de terrorisme, intenti sabotejar el procés de creació del nou Estat, desestabilitzar-lo políticament i desacreditar-lo internacionalment. Potser sense cap altre objectiu concret, potser amb l’esperança de justificar una intervenció espanyola.

Enfront d’aquesta amenaça terrorista sí que cal començar a treballar, si realment es pretén endegar un “pla de desconnexió”, esperem que amb la serietat i la discreció necessàries perquè no acabi apareixent als mitjans de comunicació. Lamentablement, precisament per la seva naturalesa encoberta, de la qual no se’n pot fer una utilització electoral, dubtem que s’hi estigui treballant. Esperem equivocar-nos, tant en això, com en l’anàlisi de l’amenaça assenyalada ut supra. Com tot el que fa referència a la Defensa, cal preveure-ho tot amb l’esperança de no haver-ho de fer servir mai.

[1] Normalment la distinció és que quan l’amenaça és un altre Estat se’n fa càrrec la vessant militar de la intel·ligència i el contraespionatge.

Sobre les darreres declaracions del M.H. President

En primer lloc, volem expressar la nostra satisfacció pel reconeixement explícit del President, M.H. Sr. Artur Mas, reconeixent que Catalunya ha de disposar d'unes forces armades. No obstant, ens veiem obligats a fer unes observacions per alguns dels seus comentaris. A la conferència que realitzà al Moment Zero del diari El Punt/Avui el passat dimarts 26 de gener, com hem dit, reconegué la necessitat de disposar de forces armades, però ho matisà amb aquestes afirmacions:

"M'estimo més un servei d'intel·ligència que unes forces armades"

Aquest dilema és inexistent, ja que ambdues institucions són necessàries. Resumidament, els serveis d'intel·ligència són els responsables d'identificar i classificar les amenaces contra els interessos de cada estat. A partir de la informació aportada, els poders legislatiu i executiu elaboren i/o revisen les corresponents estratègies de seguretat nacional. Una de les principals eines per fer front a aquestes amenaces són les forces armades. Imaginem per exemple que l’Estat Islàmic aconsegueix reproduïr-se i consolidar-se al nord de l’Àfrica. La Catalunya independent es quedaria impassible? No despenjarem el telèfon quan soni? A qui hi enviarem? Els Mossos d'Esquadra no estan entrenats per operacions militars, no és la seva funció. L'única opció són les forces armades. 

El president justificava la seva preferència pels serveis d'intel·ligència en detriment de les forces armades pel seu cost. "Costa un dineral…" , digué. Bé, actualment ja paguem unes forces armades. Una altra cosa és que aquestes no siguin un model en la política d’adquisició de material, fruit d’una planificació basada en escenaris inexistents, així com per una adjudicació de contractes (els de Defensa) que no han diferit gaire de les adjudicacions de les grans obres públiques. Més avall adjuntem alguns estudis que hem dut a terme on es pot comparar la despesa en defensa del països amb els quals el catalanisme polític sempre s'ha volgut emmirallar. Dinamarca o Finlàndia són models de l'estat del benestar i, no obstant, inverteixen entre un 1,3-1,6% del seu PIB en Defensa. I, no en tinguem cap dubte, amb l'augment de l'activitat militar russa al Bàltic, aquests pressupostos s’incrementaran. Ras i curt, saben que ser independents té un preu.

També s'ha fet esment a estar “sota el paraigües de l’OTAN”. President: l’OTAN no és un club on s’hi està “pagant quota”. Es requereix l’aportació de recursos i personal, així com involucrar-se en les missions que l’aliança acordi. Independentment de si la Catalunya independent sigui o no membre de l'OTAN cal tenir present que qualsevol aliança es basa en el concepte de reciprocitat. No podem esperar cap reconeixement si no estem disposats a aportar res. Cap Estat pagarà el preu polític d’enviar els seus ciutadans a jugar-se la vida per nosaltres a canvi dels nostres diners. A banda de la moralitat qüestionable d’aquesta pretensió per part nostra, cal que estiguem disposats --i molts catalans ho estem-- a arriscar, si cal, la vida per protegir les vides dels nostres conciutadans.

Un altre element que s'ha dit és que les forces armades han de tenir un "dimensionament d’estat petit". Aquesta afirmació és un tòpic tan falaç com recurrent. Com hem dit --i com repetirem les vegades que calgui-- Catalunya (sols el Principat) ni a nivell europeu, ni a nivell mundial serà un Estat petit. Serà un Estat mitjà, en comparació amb la resta d’estats. Som un país de les dimensions de Dinamarca, Àustria o Noruega. Recomanem llegir l'estudi comparatiu que vam realitzar fa un parell d’anys per exposar les forces que tenen estats de dimensions similars a les nostres. 

Val a dir que la Societat d'Estudis Militars ja va fer la seva proposta de dimensionament (Força Naval, Força Aèria i Força Terrestre) amb bona acollida per part de l'Atlantic Council. Així mateix, comparant amb els 10 països capdavanters en l’Índex Global de la Pau, com vam fer en AQUEST ARTICLE PUBLICAT RECENTMENT, obtenimt el resultat següent: hauríem de tenir unes forces permanents de 14.000 efectius (0.20% de la població) 105.000 reservistes(1.5% de la població) i una inversió de, com a mínim, un 1.2% del PIB per mantenir operativa aquesta força.

En conclusió, M.H. President, ens n'alegrem que hàgiu admès el que era obvi: que Catalunya ha de disposar de forces de defensa. Igual que es pot debatre sobre quin model tributari volem, però és absurd debatre sobre si cal pagar impostos, no es pot plantejar si tenir o no forces de defensa. Ara toca passar a debatre sobre el com han de ser. Teniu a la vostra disposició tots els estudis que hem preparat i prepararem.

Societat d’Estudis Militars


Articles recomanats:

• Estructures de Defensa d'alguns estats: petit estudi comparatiu
• Pau i defensa, segons el GPI
• Catalunya no pot renunciar a la defensa

Pau i defensa, segons el GPI

Membres de la Forsvaret danesa,
 2n país del GPI

Iniciem una nova sèrie de la secció Descobrint la realitat. Aquesta està dedicada a trencar el tòpic que planteja la defensa com a quelcom oposat a la pau i el benestar de les societats. El primer document d'aquesta sèrie, que podeu llegir clicant aquí , analitza els primers 10 països del Global Peace Index (GPI) i la seva política de defensa. Donat que l'independentisme aspira a crear un país millor, no podem fer altra cosa que apuntar entre els qui estan més amunt.