dimarts, 9 d’agost de 2016

El sector de defensa i trets al peu

Aquesta setmana mitjançant el diari “La Mañana” hem conegut els problemes de l'empresa catalana Celestia Aerospace, a causa de les restriccions imposades  per la Generalitat. Aquestes es fonamenten en la moció aprovada el passat juliol pel Parlament, sobre una Catalunya "desmilitaritzada". És el propòsit d'aquest article exposar la inconsistència de prescindir del sector de defensa.

Com dèiem, en la sessió del passat 14 de juliol,  el Parlament de Catalunya aprovà una moció on, entre d'altres coses es demanava:

"No concedir ajuts i no promoure activitats per part de l’Administració a la indústria militar a Catalunya, inclòs el suport a la recerca i el desenvolupament que siguin explícitament orientats al creixement de la indústria militar i armamentista."


Segons diuen els representants de Celestia Aerospace, aquestes restriccions espanten els possibles inversors. Però què produeix concretament aquesta empresa? Doncs satèl·lits de dimensions reduïdes a la mínima expressió: de la mida d'un cub Rubik aproximadament. Hom podria objectar que en una economia de lliure mercat atorgar ajudes distorsiona la lliure competència, però això seria ometre un element consubstancial del sector de defensa: aquest sempre està regulat pels estats, guiats a l’ensems pel seu interès nacional. És lògic doncs, que si els possibles inversors interessats en el projecte de nanosatèl·lits d’aquesta empresa veuen que no té el recolzament del seu propi govern, tinguin les seves reserves.

Si ens abstraiem d’aquest cas concret i plantegem una perspectiva general, ens trobem amb diverses derivades nocives pels interessos catalans. En primer lloc hi ha l’element científic. En un món globalitzat on les multinacionals cada cop tenen més pes en decidir el que s’investiga i el que no,  el sector de defensa, per la seva pròpia naturalesa, és dels pocs on encara es pot exercir la sobirania nacional. Renunciar-hi alegrement implica uns costos d’oportunitat difícilment assumibles en una economia excessivament terciaritzada com la nostra. Aquí és on entra el segon element, l’economia i el mercat laboral. No desgranarem ara la sagnia de professionals altament qualificats que ha patit Catalunya amb la darrera crisi. Els limitarem a recordar que la diàspora catalana ronda les 200.000 ànimes. Si l’únic que se’ls pot oferir a aquestes persones són feines d’hostaleria i turisme, faran bé de quedar-se en els països on sí que poden realitzar-se professionalment. Algú podrà aguantar-los la mirada tot dient-los que per una suposada superioritat moral catalana, que ens impedeix tenir indústria de defensa, mai podran tornar a casa? Seguim. El darrer punt, que enllaça directament amb les aspiracions de recuperació de la sobirania, és el de l’àmbit estratègic. Com hem repetit ad nauseam, el nostre reconeixement es basarà en la reciprocitat. Però fins i tot assolida la independència, si Catalunya no desenvolupa un sector de defensa, serem dependents en aquest camp. És ben cert que hi ha pocs estats que puguin desenvolupar i produir tot l’espectre de hardware militar, però aquí és on entra el concepte de “defence offset”. Si bé no té una traducció directa al català, aquest fa referència a l’intercanvi de tecnologia militar entre estats que, alhora, fonamenta les aliances estratègiques.


En conclusió, l’independentisme català acaba de disparar-se un altre tret al peu (i en van...?). No obstant, té solució. En primer lloc, cal anul·lar el més aviat possible la moció esmentada. Aquesta ens situa en un pla de debilitat tant en els escenaris previs com posteriors a la independència per les raons que ja hem esmentat. Cal començar a pensar i actuar com un Estat, tot arraconant d’una vegada actituds infantils i cessions de “parròquia contenta”. La política de l’estruç, no ha salvat mai ningú.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Ara pau per a les armes

Portada de l'Ara 1 d'agost. Font: Ara.cat
El mes d’agost començava dominat per les informacions amb el Tribunal Constitucional com a protagonista, les purgues d’Erdogan i les vicissituds de la investidura espanyola. Els mitjans però, a voltes insereixen el que en l’argot dels comunicadors es coneix com a “temes propis”. És a dir, destaquen informacions que s’allunyen de l’agenda mediàtica general. En alguns casos es tracta d’exclusives, filtracions o el resultat d’investigacions periodístiques. En d’altres el seu interès és difícil de determinar.


Aquest darrer cas sembla ser el del diari Ara, que a l’exemplar de dilluns 1 d’agost mostrava a mitja portada un gran titular: “250.000 armes de foc en mans de civils”, que apuntava a la pàgina interior (sencera) titulada “En mans de qui estan les armes?”.  A més editorialitzava sobre el mateix tema: “Armes en mans de civils i cultura de pau”.

La notícia ens informava de l’existència de caçadors i tiradors olímpics barrejats entre el corpus social català, que les proves mèdiques requerides per accedir al permís d’armes són iguals que per obtenir el carnet de conduir i, atenció, que els delictes amb arma de foc han “caigut a la meitat des dels 579 delictes comptabilitzats el 2012”. La informació no explica quants d’aquests delictes són comesos amb armes il·legals, per delinqüents òbviament sense llicència, i quants amb armes legals per algú amb llicència. Si hem d’especular, és força probable que la quantitat de delinqüents amb llicència i la comissió de delictes amb armes legals tendeixi a zero.

Lògicament, cal assumir que per destacar d’aquesta forma  la informació, aquesta suposa alguna novetat. És a dir, el lector devia quedar impactat per l’existència de caçadors, de certificats mèdics exprés i/o la disminució dels delictes amb armes de foc. Òbviament no.

L’editorial del diari ens n’aclareix els motius. Cal, diu l’editorialista, “contrarestar la cultura de la violència i l’autodefensa amb la cultura de pau”. Per si no és prou clar, la notícia cita “experts en cultura de la pau” que “advoquen per reduir a la mínima expressió la presència d’armes a la societat catalana”, ja que “transmeten inseguretat a la resta de la població”. Una afirmació realment contundent, realitzada sense aportar cap dada que la justifiqui. Per cert a cap de les enquestes d’opinió publicades a Catalunya, on es pregunta pels problemes del país, les armes legals i els seus propietaris hi surten.

I per què la SEM s’hi fixa i en fa anàlisi de tot plegat? Què té a veure amb l’esforç legítim d’un mitjà de comunicació per difondre la seva línia editorial? Doncs per evidenciar com es promociona i legitima el lobby pacifista des dels mitjans de comunicació i la complicitat amb determinats mitjans i estaments periodístics.

dimarts, 14 de juny de 2016

Els primers deures


Soldats lituans a Ghor (Afganistan)
Font: Ministeri de Defensa de Lituània 
A mesura que el Principat avança cap a la recuperació de la sobirania, es van plantejant preguntes respecte el que implica ser un Estat. Ja hem subratllat més d’un cop la importància de la reciprocitat vers la comunitat internacional per tal d’obtenir-ne el reconeixement. Ens proposem amb aquest article aprofundir-hi. El concepte de responsabilitat sobre fronteres, espai aeri i aigües territorials ja no és quelcom que resulti estrany en el debat independentista. Ara bé, no podem caure en la complaença i creure que amb la responsabilitat vers nosaltres mateixos n’hi haurà prou. Tant per la nostra posició geoestratègica com pels deures subsidiaris com a Estat successor, se’ns exigirà participar en missions internacionals. Senzillament, no ens en podrem desentendre.

Vegem-ne doncs un breu exemple introductori. Lituània proclamà la seva independència l’11 de març de 1990, tot marxant-ne les darreres tropes soviètiques l’agost del 1993. Ara bé, durant aquest període transitori el Govern de Vilnius no restà impassible en l’àmbit de la defensa ni defugí els compromisos internacionals. Malgrat que les forces de defensa de Lituània no estaven plenament entrenades ni organitzades, ja el 1994 participaven a la missió UNPROFOR a l’antiga Iugoslàvia[1]. D’aleshores ençà ha participat en operacions internacionals ja sigui sota la UE o l’OTAN[2], incloent-hi l’Afganistan. Lituània, un república bàltica amb menys de 3 milions d’habitants, compleix, i n’obté crèdit polític en l’arena internacional. Passem ara a Catalunya. 

Com hem dit no ens podem desentendre dels compromisos internacionals que se’ns exigiran. Ens hi juguem el reconeixement. Els descriurem breument aquí tot basant-nos en dos criteris complementaris: marc estratègic i subsidiarietat de tractats.

Una de les coses més bàsiques a fer quan es realitza una anàlisi estratègica és observar els mapes. Us proposem doncs un exercici ben senzill: agafeu un compàs i traceu un semicercle cap al sud, de 2.000 km de radi, amb el centre sobre Catalunya[3]. Si comencem per l’est ens trobem amb Líbia, un país que es pot qualificar de moltes maneres però no pas com a estable. Després de la caiguda de Gaddafi la lluita entre faccions ha estat una constant. Per si això fos poc, el descontrol dels arsenals del règim[4] propicià que diversos actors no estatals se’n apropiessin, amb l’esclat del conflicte a Mali com una de les derivades. Però no anem tant lluny encara. Actualment les diverses faccions líbies han congelat les seves diferències per l’emergència d’un nou actor: Estat Islàmic. Tot fa preveure que amb la inexorable pèrdua de territori d’aquest grup terrorista a Síria i l’Iraq, canviarà els seus focus d’actuació. En el cas del nord de l’Àfrica ha consolidat la presència a Líbia i el Sinaí. En el segon cas, l’Estat egipci és prou sòlid com per enfrontar-s’hi amb garanties d’èxit. No es pot dir el mateix de Líbia. Ja sigui amb atacs aeris[5] o forces especials de forma encoberta[6], els Estats Units han intervingut contra Estat Islàmic a Líbia. Malgrat que l’acció conjunta de les faccions líbies amb suport internacional pot acabar amb el grup terrorista, l’estabilització posterior no pot ser pas negligida. Així doncs, no s’ha de descartar que sota el paraigües de les Nacions Unides calgui desplegar algun contingent d’interposició. Aquest podria ser, sens dubte, un dels primers compromisos de participació que s’exigís a Catalunya. I per si a algú se li ha oblidat, les forces de pacificació de les Nacions Unides contemplen l’ús de la força per imposar la pau (“peace enforcement”)[7]. No n’hi haurà prou amb repartir ajuda humanitària i construir hospitals.

Si continuem resseguint l’espai que hem traçat sobre el mapa, trobem Tunísia. Certament, sembla ser l’únic dels països on ha reeixit l’anomenada “Primavera Àrab”. Però cap cas, no es pot donar res per segur. Sense remuntar-nos gaire en el temps, el proppassat mes de març forces especials del Regne Unit ajudaven a les forces de seguretat de Tunísia a aturar una incursió de terroristes d’Estat Islàmic[8] a la frontera amb Líbia. Tenint present el gran nombre de membres tunisians d’aquesta organització que han marxat a combatre a Síria, no s’ha d’abaixar la guàrdia pel perill potencial dels “retornats”. Si Tunísia ha de jugar un paper de referent de llibertats en el món islàmic, no se la pot abandonar. I si demana ajuda, caldrà acudir-hi. Fins i tot si es planteja com una qüestió de pur egoisme: Tunísia és a menys de 1.000 km de Catalunya. Farem veure que no ho veiem?

Seguint el mapa cap a l’Oest, apareix Algèria. Desprès d’una sagnant guerra civil als 90, la situació s’ha mantingut relativament estable, malgrat la presència latent d’AQMI[9]. Ara bé, un element que no hem de perdre de vista són les tensions entre Algèria i el Marroc. Tot i que una escalada que desemboqui en un conflicte els dos països pot resultar estranya, fa anys que els governs d’Alger i Rabat han emprés una política de rearmament en una pugna per l’hegemonia militar[10][11]. Malgrat que això no hagi de conduir directament cap a una obertura d’hostilitats, no hem de menystenir el risc d’una escalada a causa de petits incidents (com ara disputes frontereres, o la qüestió dels sahrauís). En cas que això s’esdevingués, amb molta possibilitat, en Consell de Seguretat de les Nacions Unides imposaria una força d’interposició. A cap dels cinc membres permanents, com tampoc a la Unió Europea, els interessa un esclat en una zona tant crítica. Tenim cap dubte que a una Catalunya independent se li exigiria contribuir-hi?

Ha quedat clar doncs, que en un arc de només 2.000 km al sud, hi emergeixen tot un seguit d’amenaces presents i riscs potencials dels quals no ens en podem pas desentendre. Si allarguem el radi a 3.000 km ens trobem amb la franja del Sàhara i el Sahel. Com dèiem més amunt, part de l’arsenal de l’anterior règim libi va caure en mans de diversos agents no estatals; els gihadistes en foren un d’ells. Des del 2012 la presència militar francesa (no només, però principalment), s’ha incrementat notablement a la zona [12]. Hom podria argumentar que aquest és un escenari d’operacions relativament aliè a nosaltres, però pensem-hi dues vegades. A través de la República francesa hi passen la major part de les nostres exportacions cap a Europa, és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i, per si algú no ho recorda, disposa d’armament nuclear. Ens interessa tenir-hi males relacions? Passat aquest breu bany de realpolitik, no resulta difícil comprendre que si es vol obtenir el reconeixement per part de París (o com a mínim una abstenció inicial), caldrà donar garanties que aportarem capacitats militars en les operacions a la zona del Sàhara i el Sahel quan calgui.

Hem de passar ara als deures referents en tant que Estat successor. Des de la major part de l’independentisme s’accepta la doctrina jurídica referent a la subsidiarietat dels tractats. Les implicacions d’aquesta doctrina són, entre d’altres, que ens farem càrrec de la part que ens correspongui en les operacions en que estigui compromès l’Estat espanyol. Només cal fer una ullada al web del Ministeri de Defensa espanyol per prendre’n consciència[13]. Un exemple pot ser la contribució a la “Baltic Air Policing”[14], operatiu de l’OTAN que s’encarrega de la cobertura de l’espai aeri de les repúbliques bàltiques a causa de la manca de capacitats aèries d’aquestes. Actualment l’Estat espanyol hi contribueix periòdicament i, com a Estat successor, caldrà ser-ne partícips. En aquest cas concret, si tenim present la bona predisposició d’algun d’aquests països respecte al reconeixement d’una futurible Catalunya independent[15], es fa evident que és quelcom directament relacionat al nostre interès nacional.

Com hem dit en altres ocasions, si l’Estat espanyol aporta unes capacitats militars equivalents a 5, el resultat del divorci hauria de ser 4+1 com a mínim. Per descomptat que no podrem aportar aquestes capacitats immediatament, caldrà arribar a acords de formació, però és quelcom al que ens hem de comprometre des del dia D de la independència. Obrar altrament només ens portarà a ser percebuts com un element amb el qual no es pot confiar, no mereixedor de reconeixement. Alhora, cal recordar que l’Estat espanyol té un cert pes en l’àmbit geoestratègic. Una carta que sap jugar[16] (malgrat algunes actituds estrambòtiques) en el pla internacional, i a la qual Catalunya ha de saber com respondre. 

Conclusions

Amb tot el que hem vist fins ara, n’emergeixen un seguit d’elements ben nítidament. En primer lloc cal el compromís de creació de capacitats militars. Aquestes han d’anar més enllà de la protecció del territori; això es dóna per descomptat si es vol ser un Estat. Catalunya haurà de poder projectar les seves forces allà on se la requereixi de forma ràpida i eficaç. Per descomptat, això es farà en el marc de coalicions, però per ser-hi cal aportar-hi quelcom. Aquest element ens perfila a l’ensems la forma que tindran les futures FDC: unes forces enfocades a operacions expedicionàries, talment com les de Dinamarca. Una capacitat militar que podria ser relativament ràpida d’aportar, per exemple, és la logística[17]. Una segona capacitat assolible en un termini no superior a 5 anys seria la funció de suport aeri proper (CAS: Close Air Support)[18][19]. Ambdues especialitzacions, logística i CAS, si bé no tenen el prestigi d’altres capacitats militars, són imprescindibles. I el millor de tot és que ho són tant per operacions convencionals com asimètriques. Podrien ser dues especialitzacions que facilitessin la readmissió d’una Catalunya independent a la comunitat internacional.

Cal transmetre el compromís d’assumir progressivament la part proporcional d’aquelles operacions on participi l’Estat espanyol. No podem ser percebuts com un factor que mini l’aportació espanyola actual en les operacions internacionals. Fer-ho equival a tancar-nos les portes d’una comunitat internacional ja per naturalesa reticent al sorgiment de nous estats. En definitiva, reciprocitat, quelcom que amb tota justícia se’ns exigirà.

Notes:

[1] Veure pàgina del Ministeri d’Afers Exteriors de Lituània: https://www.urm.lt/default/en/foreign-policy/lithuania-in-the-region-and-the-world/international-organizations/united-nations
[2] Veure página del Ministeri de Defensa de Lituània http://www.kam.lt/en/international_cooperation_1089/international_operations_and_training_missions.html
[3] Per una visió general: George Friedman; “A net assessment of the Middle East” 9-6-2015 https://www.stratfor.com/weekly/net-assessment-middle-east
[4] Daveed Gartenstein-Ross; “The consequences of NATO good war in Libya”, 8-5-2015 http://warontherocks.com/2014/05/the-consequences-of-natos-good-war-in-libya/
[5] Oriana Pawlyk i Andrew Tilghman; “In Libya, the U.S. opens a fourth front in war on ISIS”; 19-2-2016
http://www.militarytimes.com/story/military/2016/02/19/libya-us-opens-fourth-front-war-isis/80620174/
[6] Pamela Engel; “The US is gearing up for another military campaign in Libya”; 13-5-2016:
http://www.businessinsider.com/us-special-forces-are-in-libya-to-drum-up-support-against-isis-2016-5
[7] Pel concepte de “Peace Enforcement” veure: UN Peacekeepeng Operations http://www.un.org/en/peacekeeping/operations/peace.shtml Enllaç consultat el 7-6-2016
[8] Dan Warburton; “British defence experts helping Tunisian army fight ISIS in bloody four-day battle” ; 12-3-2016 http://www.mirror.co.uk/news/uk-news/british-defence-experts-helping-tunisian-7547173
[9] Per una visió general sobre AQMI veure: Zachary Laub i Jonathan Masters, “Al-Qaeda in the Islamic Maghreb (AQIM)” 27-3-2015 (darrera actualització)
http://www.cfr.org/terrorist-organizations-and-networks/al-qaeda-islamic-maghreb-aqim/p12717
[10] Pels canvis en la política exterior de Rabat veure: Jesus M. Perez; “Rabat busca en Moscú un contrapeso a Occidente” 4-5-2016 http://elmed.io/rabat-busca-en-moscu-un-contrapeso-a-occidente/
[11] Per seguir les evolucions en contractes de Defensa al Magreb veure: https://flancosur.com/ Pàgina consultada el 7-6-2016
[12] Actualment hi ha prop de 3.500 efectius militars francesos a la BSS (Bande Sahélo-Saherienne), emmarcats en l’Operació Barkhane veure: http://www.defense.gouv.fr/operations/rubriques_complementaires/carte-des-operations-exterieures ; Enllaç consultat el 7-6-2016
[13] Per les operacions espanyoles a l’exterior veure: http://www.defensa.gob.es/misiones/en_exterior/actuales/ ; enllaç consultat el 7-6-2016.
[14] NATO - SHAPE; “Enhanced NATO Air Policing Patrols Baltic Airspace” 30-1-2015 https://www.shape.nato.int/enhanced-nato-air-policing-patrols-baltic-airspace
[15] Albert Segura i Laura Pous; “El govern de Letònia, disposat a reconèixer una Catalunya independent”; 13-9-2013 http://www.vilaweb.cat/noticia/4143567/20130913/govern-letonia-disposat-reconeixer-catalunya-independent.html
[16] Capt. Federico Aznar ; “Una aproximación a los acuerdos entre España y EE.UU.” març 2016 http://www.ieee.es/Galerias/fichero/OtrasPublicaciones/Nacional/2016/FAFM_TribunaNorteamericana_Espana-EEUU_marzo2016.pdf
[17] La formació de les dotacions dels aparells de transport aeri (al document de dimensionament proposàvem l’adquisició de 5 C-130J) no és gaire i distant de la de càrrega de mercaderies, exceptuant la seva inducció en el món militar en les fases inicials de la formació. Veure “RAF Logistics Officer Training”: https://www.raf.mod.uk/recruitment/roles/roles-finder/logistics/logistics-officer/
[18] Al document de dimensionament de la Força Aèria ja vam fer esment que el fet que pilots realitzessin torns periòdics en tasques anti-incendi podia influir molt positivament en aquesta tasca. I respecte al material, avui en dia hem vist com aparells d’instrucció han realitzat tasques de suport aeri (els L-39 Txecs a Síria, per exemple). Veure: David Cenciotti; “Syrian Arab Air Force trainer jets turned into attack planes to strike rebel positions”; 30-7-2012 https://theaviationist.com/2012/07/30/l39-video/
[19] Tampoc no hauríem de descartar l’adquisició d’aparells CAS específics com els A-10 Thunderbolt ara que sembla que la USAF els vol donar de baixa. Veure: Lara Seligman; “Air force clarifies A-10 retirment plans”; 17-3-2016 http://www.defensenews.com/story/defense/air-space/2016/03/17/air-force-clarifies--10-retirement-plans/81902954/

dimarts, 31 de maig de 2016

La paradoxa Borrell

Els detractors seriosos de la independència de Catalunya saben perfectament que la qüestió de la Defensa és la prova del cotó sobre la seriositat el projecte secessionista. Tant és així que intenten induir els polítics secessionistes a desmentits sobre aquesta qüestió, que després serien degudament utilitzats en la seva contra a cancelleries i ambaixades. Tanmateix, esgrimir des del camp unionista la política de defensa com una xacra amb que els catalans haurien de carregar si es fessin independents és una daga de doble tall, transitar per un camp de mines, si hom parteix de cert rigor en l’anàlisi. És a dir, si qui respon no ho fa des de les posicions partidistes del lobby pacifista.

La darrera expressió d’això la podem trobar en l’article que Josep Borrell ha publicat a El Periódico[1] sobre política europea, on ha dit de passada que “Obama també ens ha dit que els americans no pagaran pels nostres riscos i que els membres de l’OTAN tenen el compromís d’augmentar la seva capacitat defensiva al 2% del PIB. ¿Recorden quan Mas ens deia que una Catalunya independent gastaria poc en defensa perquè seria membre de l’OTAN i això ho abarateix molt? Doncs el 2% del PIB de Catalunya són 4.000 milions d’euros, una factura «barata» segons Mas.” Borrell, exministre del govern d’Espanya i shadow minister d’Exteriors a la candidatura socialista, és consistent, ja que fa poc es va pronunciar públicament partidari de “proposar als ciutadans un augment de la despesa militar”[2].

L’objectiu que el senyor Borrell i altres busquen, atiant els costos de Defensa enfront de la independència, es fer entrar en contradicció flagrant el sobiranisme i fer-li pagar un cost polític davant l’electorat o la comunitat internacional.

Si el sobiranisme respon que Catalunya s’estalviarà la despesa en defensa i que no té un projecte al respecte, ja que la intenció de la futura República és “fer-ho millor” i per tant renuncia a desplegar una força militar, ho denunciarà als aliats i altres estats claus per al reconeixement de la independència. En canvi, si des del sobiranisme s’afirma que es projecta complir amb les obligacions i necessitats que qualsevol estat europeu té en matèria de Defensa, llavors ho explotarà en clau interna i contraposarà la despesa social a la “militar”. Qualsevol de les dues respostes és un error, si qui respon és partidari de la independència.

El primer error és assumir que els catalans no realitzem ara mateix cap contribució econòmica a l’esforç en defensa. En una mena de miratge, els impostos dels catalans no estarien contribuint al capítol de Defensa del pressupost de l’Estat espanyol, de 5.767 MEUR el 2015. El mateix any, el PIB català és el 20% del PIB espanyol. El mateix percentatge sobre el pressupostat per a Defensa suposa uns 1150 MEUR, que podem atribuir grosso modo com a contribució catalana aquesta quantia. Aquest és el punt de partida i la nostra despesa en Defensa actual, sota pavelló espanyol.
El segon error seria no assumir que és altament improbable que Espanya dediqui un 2% del PIB a Defensa. El 2015 el Regne d’Espanya ha dedicat a Defensa un 0,89% del PIB, arribar al 2% implicaria multiplicar per 2,2 aquest pressupost[3]. Aquest increment també trencaria la llarga trajectoria d’Espanya com a país membre de l’OTAN, situat a la banda més baixa de l’aportació a la defensa i sempre per sota la mitjana europea[4]. Per tant, discutir sobre un esforç en defensa del 2% quan és una autèntica quimera en l’actual status quo espanyol és innecessari. 

El debat amb sentit des d’una perspectiva catalana, sobiranista o no, és quin retorn té per als catalans cada euro dels seus impostos assignat a la partida de Defensa. Perquè, a l’espera d’un anàlisis tècnic rigorós, l’observació a ull nu només permet veure com Catalunya és absent en la indústria, centres de tecnología, administració i altres estructures que s’enduen la part de la despesa que reverteix en el territori on s’ubiquen. Des del punt de vista català la despesa en defensa és una aportació neta, sense retorns de cap mena, un cop descomptada l’estabilitat que proporciona al sistema polític espanyol.

La paradoxa rau que en l’intent per fer de la política de Defensa un element incòmode per al sobiranisme, es fa evident als catalans que la política de defensa espanyola no els serveix. Quan es planteja des de posicions unionistes que la Catalunya independent hauria de realitzar un esforç ex novo impossible d’assumir, s’amaga l’ou (la despesa que ja fem) per enganyar la gallina, que és qui els fa.

[1]  “Paradoxes europees i catalanes”, Josep Borrell. El Periódico, p.7, 31/5/2016.
[2]   http://www.elmundo.es/espana/2016/05/20/573f49a0468aeb173e8b4620.html 
[3]  Assumint un PIB similar, caeteris paribus.
[4]   Defence expenditures of NATO countries (2008-2015). Communique NATO PR/CP(2016)011.  http://www.nato.int/nato_static_fl2014/assets/pdf/pdf_2 016_01/20160129_160128-pr-2016-11-eng.pdf#page=6 

dilluns, 30 de maig de 2016

Brexit, defensa i Catalunya

A menys d'un mes del referèndum sobre la sortida del Regne Unit, s'intensifica el debat sobre les implicacions en la defensa d'aquesta possibilitat.
És un debat que des de Catalunya s'hauria de seguir amb molta atenció, per les implicacions subjacents en la política de defensa que caldrà desenvolupar quan siguem independents.
Malgrat que sempre hem assumit la doctrina jurídica de subsidiarietat dels tractats, abraçada per la majoria de l'independentisme, que ens mantindria dins de les estructures comunes de Defensa (veieu l'Art.42 del Tractat de la UE), amb la conseqüent cessió de sobirania que això comportaria, hi ha Estats, com el Regne Unit on aquesta cessió de sobirania és una qüestió més controvertida.
No només s'objecta la cessió implícita de sobirania, sinó que es qüestiona la suposada eficiència d'afegir un nou vèrtex de decisió i llurs cadenes de comandament derivades. Les forces de Sa Majestat quedarien doncs sota quatre "barrets": Londres, l'OTAN, l'ONU i la UE. No cal cap postgrau en direcció per veure que aquesta situació pot generar, com a mínim, ineficiències.
Adjuntem un article del general retirat Sir Michael Rose per il·lustrar la visió contrària a l'Euroexèrcit. Creiem que per la seva formació i experiència és una veu autoritzada.
Alhora des de la SEM també hem fet esment (exemples de Noruega i Suïssa) que fora de la UE hi ha opcions per la defensa.
Les decisions que es preguin des del Govern respecte a Política de Defensa han de ser afaiçonades pel pensament estratègic, no en pas en "mantres" ni discursos de la por.

divendres, 27 de maig de 2016

ANÀLISI DE RISC DE LA PRESÈNCIA NAVAL RUSA A CEUTA

Des de fa temps han sorgit notícies referents al capteniment de l'Estat espanyol respecte a la presència naval russa a Ceuta. Avui mateix en feia esment Vilaweb. Des de la SEM portem temps seguint aquesta situació. Si bé un estat és sobirà per decidir quina ha de ser la seva política exterior, hi ha una clara contradicció quan s'està en una aliança (l'OTAN en aquest cas), però es dóna port franc a un país amb el quan aquesta aliança està en una situació de tensió.

Us adjuntem un estudi on analitzem el risc d'aquesta actitud posant-nos en el pitjor escenari: una esclat d'hostilitats entre l'OTAN i Rússia. Hem emprat models matemàtics militars reconeguts per tal de perfilar les possibles situacions.



dijous, 28 d’abril de 2016

Veterans: de França a Catalunya passant per Estònia

El passat diumenge 24 d’abril, al Palau de la Música, representants dels governs de França i Catalunya homenatjaven els voluntaris catalans que van combatre a la Primera Guerra Mundial. Un homenatge doblement merescut, tant pel sacrifici d’aquells qui caigueren, com per l’escarni en forma de silenci que ha patit aquella gesta.

El conseller Romeva asseverà que "La guerra no ha estat, ni és, ni serà mai una eina vàlida per resoldre les diferències". Efectivament, però mentre al Món segueixi havent-hi qui ho consideri així, qui empri la violència de les armes per imposar les seves idees o per arrabassar la llibertat o la vida d’altres persones, hi haurà d’haver persones disposades a lluitar per aquelles qui no poden defensar-se; altrament conegudes com soldats. De ben segur que el conseller d’Exteriors no és tan càndid com per no tenir-ho present.

Soldats d'Estònia tornant de l'Afganistan (2013)
Font: Postimees Estonian News
Un dia abans celebràvem Sant Jordi, Patró d’Armes de Catalunya. Una data que des del 2014 coincideix amb el Dia dels Veterans d’Estònia. Per a qui ara no ho tingui present, Estònia té una població d’1,31 milions d’habitants (menys que la ciutat de Barcelona). Recuperà la seva independència el 1991, i disposa d’unes forces permanents de gairebé 3.200 efectius als quals cal afegir uns 2.500 reclutes anuals aproximadament. A més, es complementen amb les unitats de la Lliga de Defensa (Eesti Kaitseliit), unes forces totalment voluntàries dedicades a la defensa territorial, com tenen d’altres països com ara Dinamarca. Des de la recuperació de la independència, i les forces de defensa pròpies, Estònia ha participat en missions internacionals sota diversos “paraigües”: ONU, UE i OTAN. Segons l’Agència Europea de Defensa, aquesta república bàltica té una mitjana de 223 efectius desplegats internacionalment[1]. Una contribució que li ha valgut un reconeixement en forma de reciprocitat[2]. En llocs tan remots com Mali, el Líban o l’Afganistan, les Forces de Defensa d’Estònia han complert amb les seves obligacions. Nogensmenys, en 25 anys 2.800 militars estonis han participat en aquestes operacions, 70 dels quals n’han resultat greument ferits.[3] Conscients d’aquest preu pagat, des de fa dos anys s’ha instituït un dia d’homenatge als veterans, alhora que també es recapten fons per ajudar als qui han rebut ferides incapacitants.

Arribarà un dia, esperem, un cop recuperada la independència, que a Catalunya també homenatjarem aquelles persones que hagin servit a les nostres forces de defensa, talment com es fa en qualsevol país normal. L’homenatge del diumenge passat al Palau de la Música, malgrat que amb 100 anys de retard, ha estat una mostra, en un rumb encertat. Una mostra del contrari, de la mentalitat autonomista i mesella, que ha imperat i encara impera, la reflectí el propi Joan Sales quan rebé la Creu de Sant Jordi el 1982:

“Aquest vespre, al saló de Sant Jordi, em plantifica el president de la Generalitat aquella condecoració de la Creu de idem idem. Si me la plantifiquessin com a comandant d'infanteria de l'Exèrcit de Catalunya me'n sentiria molt cofoi, però ca; és per mèrits culturals. Tornem a allò que et deia dels miquelets i la cultura: que m'agraden més aquells. Però què li vols anar a dir al president de la Generalitat si, pobret, ja fa el que pot?” [4]

Ben aviat, el drama del comandant Sales, ésser un oficial sense exèrcit, serà quelcom del passat. Posem tots els nostres anhels en què Catalunya esdevindrà un país normal, que faci honor als compromisos internacionals que li pertoquin. Com en qualsevol país normal, hi haurà persones disposades a arriscar la vida pels seus conciutadans, a defensar aquells que no poden defensar-se (i als qui no volen defensar-se, també). I com a qualsevol país normal, se’ls agrairà i se’ls reconeixerà l’esforç i els sacrificis.

Notes:

[1] Veure: https://www.eda.europa.eu/info-hub/defence-data-portal/Estonia/year/2013#1



Webs i articles del relacionats

ANNAME AU! (associació de suport als veterans d'Estònia)

dilluns, 18 d’abril de 2016

Entrevista de la SEM a El Món

Compartim al bloc l'entrevista que el periodista Bernat Ferrer del diari digital El Món ens ha realitzat.


--

Quan Espanya fa els deures en Defensa… i Catalunya va dient que no els farà

L'antiga sectorial de Defensa de l'ANC assegura que la comunitat internacional reclamarà a l'Estat català una posició en matèria de seguretat exterior. "De fet, sabem que ja s'ha preguntat", asseguren

Un tinent de la Marina nord-americana s'exclamava en la seva tesi de la manca de consistència dels posicionaments independentistes en l'àmbit de la Defensa. Malgrat aquesta crítica, tímidament, tant Carles Puigdemont com Artur Mas han apuntat recentment que l'Estat català haurà d'articular una "estructura de seguretat, interna i internacional, pròpia d'un país". En aquest marc, l'antiga sectorial de Defensa de l'ANC, la Societat d'Estudis Militars (SEM), explica a El Món: "Els estats funcionen com a estats, i quan el procés d'independència vagi de veritat ens preguntaran què pensem fer en matèria de Defensa. De fet, sabem que ja s'ha preguntat què pensem fer amb la part del dèficit que ens toca, i què pensem fer en l'àmbit de la seguretat."

"Espanya aporta unes capacitats X a la seguretat internacional. El que no permetrà la comunitat internacional és que aquestes capacitats siguin menys en cas de divisió de l'Estat espanyol. Si ara, per exemple, s'aporta 5, el resultat del divorci hauria de ser 4 i 1. No permetran res que vagi per sota d'això. Si no ets capaç d'assegurar la teva sobirania, ets la porta d'entrada a França, i París no ho permetrà, i el conjunt d'Europa sempre seguirà preferint l'Estat espanyol que un forat negre." Qui s'expressa en aquests termes a El Món és un dels portaveus de la SEM, que prefereix restar en l'anonimat per por a les represàlies que tem que podria patir en l'àmbit laboral.


Els diversos documents que la SEM ha elaborat sobre la Defensa catalana, de fet, eren citats per l'oficial nord-americà com una de les poques mostres de documentació consistent sobre la matèria elaborades des de l'independentisme, per bé que des d'un àmbit "amateur". Així mateix, l'entitat assegura que ha estat contactada per representants d'organismes internacionals per conèixer les seves reflexions de primera mà.

"La Defensa és clau per al reconeixement internacional, és una qüestió de reciprocitat. Si vols jugar a la lliga dels grans, t'has de comportar com els grans. I fer els deures que fan tots, en la mesura de les teves possibilitats", assegura el portaveu delthink tank. "De fet, l'Estat espanyol fa els deures. Si nosaltres anem dient pel món que no estem disposats a fer-los, haurem de continuar sent espanyols. La resta del món dirà que li sap molt de greu la situació del català, però els soldats espanyols, més bé o més malament, compleixen. I la comunitat internacional sap que per aquest costat d'Europa no entrarà qui sigui, quan vulgui i com vulgui."

En cas d'independència, sosté, hi haurà quatre exigències nítides: "Que siguem responsables de la nostres fronteres, de les infraestructures crítiques, de l'espai aeri -que ara per ara arriba fins a Múrcia- i de la zona econòmica exclusiva -que arriba fins a Marsella." Amb aquestes ramificacions territorials, avisa, la voluntat d'encetar el debat sobre seguretat no és gratuït.

Sense dades d'opinió

La SEM veu "verd" el debat polític català sobre la matèria. "La classe política evita entrar en un debat que creu que li restarà vots, quan el cert és que no hi ha cap enquesta del CEO que digui quanta gent voldria unes forces armades catalanes. Quan es faci, llavors en podrem inferir alguna cosa. Mentrestant, tot el debat està ideològicament contaminat", sostenen. I avisen: "És molt irresponsable posposar aquest discurs, perquè et genera un efecte contrari a fora."

Malgrat aquesta crítica, CDC està preguntant a la seva militància què opina del futurible exèrcit català, i a MES també hi ha qui comença a reflexionar sobre la matèria. En aquest context, el portaveu del think tankavisa la militància convergent: "Si diem que complirem els tractats, el de la UE reclama ser solidaris en defensa. I l'opció que diu d'un exèrcit europeu…, el cert és que ni hi és, ni se l'espera. No pots formar part d'una entel·lèquia!" I ironitza: "Quan siguem independents, anirem a París i els direm que hem de fer l'exèrcit europeu, i es trauran la boina i diran que clar, que mai no hi havien pensat, que els catalans sóm collonuts i que gràcies per ensenyar-los el camí!"

"Malgrat la integració europea, no hi ha cap estat que estigui delegant aquesta sobirania. I fracassarà constantment la proposta d'un exèrcit europeu, perquè és el nucli dur de cadascun dels 28 estats membres", sosté el portaveu.

...i "subcontractar" la Defensa?

En certs ambients de l'independentisme, com es podria inferir de l'enquesta de CDC, hi sura la idea de "subcontractar" la Defensa del futurible Estat català. "Això és immoral!", s'exclamen des de la SEM. "Resulta que els pacifistes estan proposant donar suport al mercenarisme, cosa que en tots els tractats internacionals es declara com a il·legal. Resulta que Blackwater és el pitjor que hi ha, diuen, però nosaltres posarem la nostra defensa en mans d'aquesta colla de mercenaris. Perquè, al final, la qüestió és aquesta: si lluites per diners, si qui tens al davant te'n dóna més, canvies de bàndol", exposa.

I si, en comptes d'encarregar la seguretat exterior a una empresa, s'encarrega a un altre país? "Molt bé. I els morts que els posi França?", respon taxatiu. "Hem de començar a funcionar com un estat", conclou.

L'entitat també es posiciona clarament en contra de la possibilitat de militaritzar els Mossos, com suggereix el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). "No pots agafar una gent que ha entrat en un cos amb unes condicions i passar-lo automàticament a unes altres condicions, és irresponsable", avisen. I formulen el següent cas hipotètic: "Si segresten un avió a Líbia i es dirigeix a Barcelona, com el faràs baixar? Amb l'helicòpter dels Mossos? És més, l'agent dels Mossos voldrà pujar a l'helicòpter? Perquè no és la seva feina..."

El precedent de Lituània

És evident que articular cap tipus de política de Defensa en l'actual marc autonòmic és plenament inconstitucional. Per tant, la SEM és conscient que la República catalana naixerà coixa en aquest àmbit. "Des de Catalunya no podrem aportar des del primer minut aquestes capacitats", asseveren. "I això des de fora ho saben, i ningú no ho exigirà des del minut zero", vaticinen.

I, com a exemple, posa el cas de Lituània: "La diferència de no tenir conselleria -o ministeri- de Defensa a tenir-ne, la diferència és un DOGC. I a partir d'aquí es pot comissionar algú com a oficial, és una potestat governativa. Si en un DOGC es diu que a partir de demà hi ha un ministeri de Defensa i que es creen les Forces de Defensa de Catalunya, i a l'annex de nomenaments es designen tal i tal, aquests poden anar-se'n un any a l'acadèmia militar de Sandhurst, per exemple. I tindran la mateixa formació que tindrà un oficial júnior de l'exèrcit britànic. A Lituània ho van fer així, amb els americans. I allò era un campi qui pugui. I ara són modèlics."

I si la britànica Sandhurst no es vol posar en aquest conflicte, el Col·legi de Defensa Bàltic, o l'Acadèmia Naval de Dinamarca també podrien acollir aquests proto-militars catalans. "Si hi ha voluntat, això es pot fer.", rebla. "Tot plegat va de reciprocitat: ens reconeixeran si assegurem que complirem els nostres deures. I hem de dir que ho farem, però no pas sols. Perquè no en sabem. I si volen que complim els deures, ens han de formar. Al final, tot anirà així", exposa. "El problema és dir el que diem ara, que no farem els deures, que passarem de tot", insisteixen.

L'impacte econòmic 

Creat l'Estat català, i creat l'exèrcit català… quines partides econòmiques s'hi haurien de dedicar? "A veure, de Defensa ja en paguem. No és una partida que ara, com a ciutadans de la Catalunya autonòmica, ens estiguem estalviant. Part dels nostres impostos ja van a temes de Defensa, entre 1.600 i 2.400 milions d'euros anuals, depenent de com es calculi", s'exclamen des de la SEM. Per tant, en el nou marc polític, exposen, aquesta partida no seria pas de nova creació.

A més, asseguren que actualment Catalunya pateix un greuge notable en l'àmbit militar: "El retorn és pràcticament zero: la indústria d'aviació militar catalana de la República va ser saquejada, i es va traslladar a Andalusia o Castella. S'ha exclòs Catalunya del complex industrial militar, per posar-lo a llocs on hi havia tradició industrial nul·la. Per què al Ferrol o a Cadis hi ha drassanes, i en canvi no n'hi ha a Tarragona o Barcelona? No és per casualitat. Per què es fan tancs a Santa Bárbara, a Andalusia, i no pas a Martorell? A la Pirelli de Vilanova s'hi havien fet components per a tancs."

JAS-39 Grippen, produït per Saab. Font: Saab
I, mirant nord enllà, recalca que la sueca Saab, "que de tant en tant fa cotxes", eminentment és una empresa dedicada a sistemes de Defensa. "Des de fa 70 anys que fan avions. I ara també fan submarins. Es calcula que el 80% de la facturació de Saab és de defensa, i dóna feina a 16.000 persones. I hi afegeix: "I a Nourega hi fan míssils, i els EUA estan a punt d'adquirir-los-els." "També pot evitar la fugida de cervells, si entens que la I+D en aquest camp és clau", hi afegeix.

De la mateixa manera que parlar de Defensa és tema tabú entre l'independentisme, la SEM considera que també és un factor que pot intranquil·litzar part de la ciutadania actualment dubtosa. "No parlar de com es garantirà la seguretat, o de l'impacte econòmic associat, també pot fer que molta gent no acabi de fer el pas cap a l'independentisme", valoren.

--

dimecres, 13 d’abril de 2016

El Món ens mira, i no li agrada el que veu

S'ha repetit més d'un cop que amb tenir raó no n'hi ha prou, que les relacions internacionals no funcionen per fílies o fòbies, etc... Però allò que és evident arreu, sembla que a part de l'independentisme català li costa d'entendre. No ens hi allargarem, sinó que adjuntem un document a tall d'exemple.

Intitulat "Regionalism and Secession", fou  publicat l'any passat a la  US Naval Postgraduate School. Es tracta de la tesi del tinent Joseph F. Leavitt (US Navy), on s'analitzen els casos de Baviera i Catalunya. Òbviament, s'hi analitza l'aspecte de la defensa. Us recomanem doncs que aneu directament al capítol V "SECURITY IMPLICATIONS OF SECESSION" (pp.75-89). Entre d'altres coses es critica la manca de claredat de la Generalitat (efectivament, del document del CATN), com també que les propostes de defensa que s'hagin publicat fins ara vinguin d'associacions (com nosaltres) o individus sense vinculació a les institucions. Des del primer moment des de la SEM hem reconegut les nostres limitacions, així com el fet lamentable que a Catalunya no s'imparteixin cap mena d'estudis sobre temes de defensa o d'anàlisi estratègica. Però la situació és la que és, i la política de l'estruç no ha salvat mai ningú.

El discurs que donem al Món, que no pensem "fer els deures" en matèria de defensa és irresponsable i contraproduent, si esperem que, a l'hora que declarem la independència, els Estats importants ens reconeguin.

dimarts, 29 de març de 2016

Lliçons d'Irlanda

Oficial de les Forces de Defensa d'Irlanda
llegint la Proclamació d'Independència
Foto: Vilaweb
Enguany la República d'Irlanda celebra els 100 anys de l'Easter Uprising, un alçament armat que, malgrat el seu fracàs es considera el punt de partida cap a la independència.

No entrarem a relatar-los aquí, ja que han estat una font d'inspiració per l'independentisme català més veterà. El que volem posar en relleu és que Irlanda assumí des del primer moment la necessitat de dotar-se d'unes forces de defensa. I no estem parlant pas de l'IRA, que quedi clar. El 1923, quan Irlanda no tenia encara una independència plena (era un "Estat Lliure" dins l'Imperi Britànic), el Dáil (parlament) aprovà la llei segons la qual calia crear les Forces de Defensa. Quan el 1937, amb l'aprovació de la nova constitució la República d'Irlanda, esdevenia plenament independent, ja comptava amb un dels pilars imprescindibles. Això sí que era una "estructura d'estat".

Si bé la República d'Irlanda es mantingué neutral durant la Segona Guerra Mundial, de forma més o menys encoberta donà suport als Aliats. Alhora, milers de militars irlandesos desertaren per allistar-se a les forces britàniques i combatre el feixisme. Posteriorment, les Forces de Defensa d'Irlanda han participat activament en operacions militars sota les Nacions Unides arreu del Món. En algunes d'aquestes, han patit baixes, però no s'han limitat a fer d'observadors. Ja sigui al Congo el 1960 o al Golan el 2013 les tropes irlandeses han combatut quan ha calgut.

Actualment travessen un moment difícil a causa de la manca d'una dotació econòmica suficient, tal com ha constatat algun ex-comandament. 

En qualsevol cas, volem recordar el que ja hem dit en d'altres ocasions: cap nació que aspiri a la independència pot renunciar a la defensa. L'independentisme català ha d'abandonar el costum de llegir només la part de la Història que li interessa. Només amb somriures no es construeix ni, sobretot, es manté la sobirania d'un Estat.


Enllaços d'interès:

dimarts, 15 de març de 2016

Consideracions sobre l'enquesta de CDC

Forces d'Estònia a l'exercici BALTOPS '10


La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recents notícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la necessitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"

Les possibles respostes eren: 
  • A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
  • B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
  • C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre.


Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.

Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.

Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.

Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.

Articles relacionats

dijous, 4 de febrer de 2016

80 anys del Regiment Pirinenc nº1

El proper dimarts 23 de febrer, a les 7 del vespre, es celebrarà l'Acte inaugural del 80è aniversari del Regiment Pirinenc nº1 de Catalunya. L'acte tindrà lloc a La Memòria llibreria, (Plaça de la Vila de Gràcia, 19, Barcelona)

L'acte consistirà en una conversa amb Joan Escudé (veterà centenari del regiment), Rosa M. Terrafeta (biògrafa d'andreu Xandri), Francesc Xavier Hernandez Cardona (historiador), per encetar el 80è Aniversari del Regiment Pirinenc nº1 de Catalunya.

És un acte que des de la Societat d'Estudis Militars no ens podem estar de recomanar, així com fer-ne difusió. El Regiment Pirinenc nº1 fou una unitat modèlica, que combaté amb professionalitat i heroisme durant la Guerra Civil.