dijous, 24 de setembre de 2015

Rebatent tòpics

Recentment els amics del Pati Descobert han publicat un article al seu espai del diari Ara titulat Catalunya a l’OTAN: l’antimilitarisme està molt arrelat en el qual, a partir d'unes dades de confiança en l'exèrcit espanyol baixes per part dels independentistes, s'infereix que la societat catalana, especialment les persones independentistes, són antimilitaristes.

Anem a pams. En primer lloc, l'IEC defineix el militarisme com «Predomini de l’element militar en el Govern de l’Estat.» En aquest sentit, hom pot afirmar que cap democràcia occidental, on el poder militar està subordinat a un govern civil legítim, democràticament escollit, és militarista. Així doncs, des de la SEM podem dir que som també antimilitaristes. Malgrat això, basant-nos en anàlisis i comparatives, hem arribat a la conclusió que una Catalunya independent haurà de disposar d'unes forces de defensa amb unes missions concretes, equiparables a les d'altres estats del nostre entorn d'una dimensió semblant a la nostra.
Gràfic extret del Diari Ara

En segon lloc, sent rigorosos, de les dades que presenten l'únic que es pot inferir és que les persones independentistes tenen una confiança molt baixa en l'exèrcit espanyol. Aquesta dada no ens sorprèn perquè l'exèrcit espanyol -des de temps del conde-duque de Olivares i fins al temps del ministre Morenés- s'ha utilitzat per atemorir, quan no assassinar, a qui dissenteix d'una determinada concepció de l'estat espanyol.

Amb tot això volem dir que mentre el Centre d'Estudis d'Opinió no inclogui a les seves enquestes periòdiques la pregunta “creieu que una Catalunya independent ha de tenir unes forces de defensa?”, l'únic que tenim són opinions subjectives, en un sentit i en un altre. Tot i que, com que des del SEM ens obstinem a pensar que Catalunya, malgrat tot, és un país normal, creiem que la resposta seria “sí” en com a mínim un 50%.

Lamentablement, a Catalunya la opinió publicada està segrestada per part d'un lobby “antimilitarista” fortament subvencionat, que ha convertit el pacifisme en el seu particular 'modus vivendi' (a tall d'exemple, l'Institut Català Internacional per la Pau és un ens que, amb un pressupost d’1,14 milions d'euros, aportat al 100% per la Generalitat, té 13 persones en nòmina[1]; el número de conflictes internacionals que ha previngut o ha resolt no es coneix). Ens sembla execrable que hi hagi qui, d'un objectiu noble i que compartim, com és la Pau, en tregui un profit personal. Sovint, a més, des dels rengles del lobby pacifista s'esgrimeix l'argument pervers que, si una Catalunya independent ha de tenir “exèrcit” (redueixen les diverses components d'unes forces armades a “exèrcit”) no volen la independència. Suposem que ja els està bé viure subjugats a l'estat espanyol i, a més, seguir tenint un “exèrcit”, l'espanyol (el qual, per cert, col·labora entusiàsticament a aquesta subjugació).


Pel respecte i estima que tenim pels autors del Pati Descobert ens dol el poc rigor d'aquest article en una qüestió tan delicada com és la defensa del nostre país i el fet que s'enfilin acríticament al carro de qui no vol que Catalunya sigui un Estat normal.




[1] Departament d’Economia; Pressupostos 2015 . ICIP: Ingressos i despeses , annex de personal .

dimecres, 23 de setembre de 2015

Fora de la UE, opcions per la defensa

En els darrers mesos, i especialment durant la campanya electoral, s’ha plantejat la possibilitat que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea. Així doncs, ens proposem amb aquest article plantejar les possibilitats per la defensa en cas que això s’esdevingués. Prendrem com a referències   Noruega i Suïssa, dos països que, sense ser membres de la UE, disposen d’uns models de defensa altament respectats.

La via Noruega

Noruega no és membre de la UE però sí que ho és de l’OTAN. El seu model de defensa es basa en la conscripció selectiva, ampliada també a les dones el 2012[1]. Aquest país, tot i haver participat en diverses operacions internacionals, com per exemple a Bòsnia i l’Afganistan, continua basant la seva defensa en un enfocament territorial. No és per casualitat ja que, malgrat l’enfonsament de la Unió Soviètica, el marc geopolític noruec no ha canviat tan dràsticament respecte de la Guerra Freda.

"El principi rector de la planificació de defensa noruega al llarg dels 90 fou la contínua possibilitat d’una invasió militar de la Noruega del nord. Per la intel·ligència noruega, la importància estratègica per Rússia del “Gran Nord” havia crescut, i les forces russes a la regió s’estimaven suficients per llançar un atac aïllat al nord de Noruega. Romania la incertesa a Noruega sobre l’estabilitat real a la Rússia dels 90, a causa dels problemes econòmics i la inestabilitat política que plagava el país. Les Forces Armades també necessitaven mantenir prou poder aeri i marítim per dur a terme tasques de vigilància i exercir l’autoritat i la sobirania a les zones econòmiques marítimes de Noruega, una missió d’importància creixent tan bon punt Noruega començà a desenvolupar els recursos de petroli i gas cada cop més al nord." [2]

És per això doncs, que Noruega decideix mantenir unes forces de defensa considerables, les quals li permeten exercir la seva sobirania sobre l’extensió vastíssima del seu Gran Nord, i alhora ser membre d’una aliança militar que li garanteixi una capacitat de dissuasió creïble.


La via suïssa

Suïssa és un referent com a país neutral; no forma part ni de la UE ni tampoc de l’OTAN, si bé és cert que manté àmbits de col·laboració dins el Partnership for Peace des del 1996[3]. La neutralitat Suïssa, indestriable de la seva política de defensa, es basa en un model de conscripció obligatòria universal masculina. Alhora, el dret dels ciutadans a disposar d’armes és concebut com a garantia de llibertat i deure de ciutadania. Creiem indicat copiar aquí el punt de vista d’un expert:

"Qualsevol discussió sobre el valor o manca d’aquest d'una població civil armada ha de considerar tant els moments anormals,  com els normals. Tal com l'experiència de la Segona Guerra Mundial il·lustra dramàticament, les polítiques governamentals que desarmen els civils en temps de pau els deixen subjectes a la depredació de forces d’ocupació en temps de guerra. Per bé que cal tenir en compte altres factors a més d’aquest en la sort per a Suïssa d’haver-se deslliurat d’ambdues guerres mundials, aquest fet hauria estat impossible sense la seva tradició de neutralitat armada. I si aquesta tradició d’armar cada ciutadà per una banda dissuadeix agressors externs, de cap manera encoratja el crim en temps de pau per una altra." [4]

Respecte als detractors suïssos a la possessió d’armes, Halbrook estableix una interessant vinculació amb els partidaris d’un estat centralista i l’entrada a la UE:

"Els partidaris de les restriccions a les armes de foc solen ser socialistes i diversos grups d’esquerres, incloent-hi aquells que volen abolir l’exèrcit de milícia, enfortir el govern central, assemblar-se més a  Alemanya, i incorporar-se a la Unió Europea. Irònicament, el Partit Socialista Suïs fou semblantment pacifista quan Adolf Hitler pujà al poder. No obstant, els socialistes suïssos finalment reconegueren el perill, i el 1942, quan Suïssa es trobava completament encerclada per dictadures de l’Eix, el Partit Socialista resolgué, “Els suïssos no s’han de desarmar mai, fins i tot en temps de pau”"[5]

Queda clar doncs, que la política de neutralitat suïssa en cap cas menysté les possibles amenaces, sinó tot al contrari, com tampoc defuig de proveir els mitjans per afrontar-les. Nogensmenys, l’enfocament suïs de la defensa rebutja emprar un exèrcit mercenari professional sinó que considera la defensa com una responsabilitat compartida de tota la ciutadania, de manera que, amb aquesta concepció de “poble en armes” cada individu es converteix en una veritable “darrera línia de defensa”. 

Conclusions


El model noruec (dins de l’OTAN i fora de la UE), seria una mena d’abraçada entre els posicionaments del president Mas (dins de l’OTAN) i les CUP (fora de la UE)

El plantejament suís (poble en armes), entroncaria amb la llarga tradició d’institucions d’autodefensa dels catalans, tot combinant esperit de servei i exigència.

Quina seria la via catalana en defensa fora de la Unió Europea? Això és quelcom que només pot determinar la ciutadania.  Per atemorir-nos se sol dir: “Fora de la UE hi fa molt de fred”. Si es refereixen al clima suís o noruec tenen raó. Tret d’això, tampoc s’hi està tan malament.


Notes

[1] Veure “La política de defensa dels Països Nòrdics
[2] Lunde Saxi, Hakon; “Norwegian and Danish defence policy”; 2010 p.65
[3]  Veure Signatures of Partnership for Peace Framework Document
[4] Halbrook, Stephen P.; Citizens in arms: the Swiss experience ; 2003 p.172. 
[5] Ídem: p.151