dimarts, 9 d’agost de 2016

El sector de defensa i trets al peu

Aquesta setmana mitjançant el diari “La Mañana” hem conegut els problemes de l'empresa catalana Celestia Aerospace, a causa de les restriccions imposades  per la Generalitat. Aquestes es fonamenten en la moció aprovada el passat juliol pel Parlament, sobre una Catalunya "desmilitaritzada". És el propòsit d'aquest article exposar la inconsistència de prescindir del sector de defensa.

Com dèiem, en la sessió del passat 14 de juliol,  el Parlament de Catalunya aprovà una moció on, entre d'altres coses es demanava:

"No concedir ajuts i no promoure activitats per part de l’Administració a la indústria militar a Catalunya, inclòs el suport a la recerca i el desenvolupament que siguin explícitament orientats al creixement de la indústria militar i armamentista."


Segons diuen els representants de Celestia Aerospace, aquestes restriccions espanten els possibles inversors. Però què produeix concretament aquesta empresa? Doncs satèl·lits de dimensions reduïdes a la mínima expressió: de la mida d'un cub Rubik aproximadament. Hom podria objectar que en una economia de lliure mercat atorgar ajudes distorsiona la lliure competència, però això seria ometre un element consubstancial del sector de defensa: aquest sempre està regulat pels estats, guiats a l’ensems pel seu interès nacional. És lògic doncs, que si els possibles inversors interessats en el projecte de nanosatèl·lits d’aquesta empresa veuen que no té el recolzament del seu propi govern, tinguin les seves reserves.

Si ens abstraiem d’aquest cas concret i plantegem una perspectiva general, ens trobem amb diverses derivades nocives pels interessos catalans. En primer lloc hi ha l’element científic. En un món globalitzat on les multinacionals cada cop tenen més pes en decidir el que s’investiga i el que no,  el sector de defensa, per la seva pròpia naturalesa, és dels pocs on encara es pot exercir la sobirania nacional. Renunciar-hi alegrement implica uns costos d’oportunitat difícilment assumibles en una economia excessivament terciaritzada com la nostra. Aquí és on entra el segon element, l’economia i el mercat laboral. No desgranarem ara la sagnia de professionals altament qualificats que ha patit Catalunya amb la darrera crisi. Els limitarem a recordar que la diàspora catalana ronda les 200.000 ànimes. Si l’únic que se’ls pot oferir a aquestes persones són feines d’hostaleria i turisme, faran bé de quedar-se en els països on sí que poden realitzar-se professionalment. Algú podrà aguantar-los la mirada tot dient-los que per una suposada superioritat moral catalana, que ens impedeix tenir indústria de defensa, mai podran tornar a casa? Seguim. El darrer punt, que enllaça directament amb les aspiracions de recuperació de la sobirania, és el de l’àmbit estratègic. Com hem repetit ad nauseam, el nostre reconeixement es basarà en la reciprocitat. Però fins i tot assolida la independència, si Catalunya no desenvolupa un sector de defensa, serem dependents en aquest camp. És ben cert que hi ha pocs estats que puguin desenvolupar i produir tot l’espectre de hardware militar, però aquí és on entra el concepte de “defence offset”. Si bé no té una traducció directa al català, aquest fa referència a l’intercanvi de tecnologia militar entre estats que, alhora, fonamenta les aliances estratègiques.


En conclusió, l’independentisme català acaba de disparar-se un altre tret al peu (i en van...?). No obstant, té solució. En primer lloc, cal anul·lar el més aviat possible la moció esmentada. Aquesta ens situa en un pla de debilitat tant en els escenaris previs com posteriors a la independència per les raons que ja hem esmentat. Cal començar a pensar i actuar com un Estat, tot arraconant d’una vegada actituds infantils i cessions de “parròquia contenta”. La política de l’estruç, no ha salvat mai ningú.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Ara pau per a les armes

Portada de l'Ara 1 d'agost. Font: Ara.cat
El mes d’agost començava dominat per les informacions amb el Tribunal Constitucional com a protagonista, les purgues d’Erdogan i les vicissituds de la investidura espanyola. Els mitjans però, a voltes insereixen el que en l’argot dels comunicadors es coneix com a “temes propis”. És a dir, destaquen informacions que s’allunyen de l’agenda mediàtica general. En alguns casos es tracta d’exclusives, filtracions o el resultat d’investigacions periodístiques. En d’altres el seu interès és difícil de determinar.


Aquest darrer cas sembla ser el del diari Ara, que a l’exemplar de dilluns 1 d’agost mostrava a mitja portada un gran titular: “250.000 armes de foc en mans de civils”, que apuntava a la pàgina interior (sencera) titulada “En mans de qui estan les armes?”.  A més editorialitzava sobre el mateix tema: “Armes en mans de civils i cultura de pau”.

La notícia ens informava de l’existència de caçadors i tiradors olímpics barrejats entre el corpus social català, que les proves mèdiques requerides per accedir al permís d’armes són iguals que per obtenir el carnet de conduir i, atenció, que els delictes amb arma de foc han “caigut a la meitat des dels 579 delictes comptabilitzats el 2012”. La informació no explica quants d’aquests delictes són comesos amb armes il·legals, per delinqüents òbviament sense llicència, i quants amb armes legals per algú amb llicència. Si hem d’especular, és força probable que la quantitat de delinqüents amb llicència i la comissió de delictes amb armes legals tendeixi a zero.

Lògicament, cal assumir que per destacar d’aquesta forma  la informació, aquesta suposa alguna novetat. És a dir, el lector devia quedar impactat per l’existència de caçadors, de certificats mèdics exprés i/o la disminució dels delictes amb armes de foc. Òbviament no.

L’editorial del diari ens n’aclareix els motius. Cal, diu l’editorialista, “contrarestar la cultura de la violència i l’autodefensa amb la cultura de pau”. Per si no és prou clar, la notícia cita “experts en cultura de la pau” que “advoquen per reduir a la mínima expressió la presència d’armes a la societat catalana”, ja que “transmeten inseguretat a la resta de la població”. Una afirmació realment contundent, realitzada sense aportar cap dada que la justifiqui. Per cert a cap de les enquestes d’opinió publicades a Catalunya, on es pregunta pels problemes del país, les armes legals i els seus propietaris hi surten.

I per què la SEM s’hi fixa i en fa anàlisi de tot plegat? Què té a veure amb l’esforç legítim d’un mitjà de comunicació per difondre la seva línia editorial? Doncs per evidenciar com es promociona i legitima el lobby pacifista des dels mitjans de comunicació i la complicitat amb determinats mitjans i estaments periodístics.