dimarts, 30 de desembre de 2014

Catalunya no pot renunciar a la defensa

Han aparegut algunes notícies respecte un esborrany de constitució catalana (atribuït a l’equip del jutge Santiago Vidal), on s’apunta la possibilitat de renunciar a la defensa. La Societat d’Estudis Militars no pot sinó estar-hi en desacord. Lamentem haver de recordar coses tant bàsiques, però hi tornarem les vegades que faci falta.

Perquè un estat pugui ser considerat com a tal li calen tres elements principals: reconeixement internacional, recaptar els tributs i el control efectiu del territori. Aquest tercer punt tradicionalment s'ha repartit entre la policia (amenaces interiors) i les forces armades (amenaces exteriors). Malgrat haver-hi hagut una reducció de la dimensió de les forces armades a Europa, cap dels seus membres ha renunciat a disposar-ne. El cas islandès, com hem repetit molts cops, no és vàlid per Catalunya. En primer lloc perquè demogràficament Islàndia té un volum de població equivalent al de Badalona i, d'altra banda, es troba situada en una zona molt remota, molt al nord de l'Atlàntic. La seva defensa corre a càrrec d'altres estats, cosa que vol dir que la seva sobirania és parcial. Dit d’una altra manera: oi que si nosaltres haguéssim de posar en risc les nostres forces per algun altre país li demanaríem alguna cosa a canvi? Argument aclarit doncs.

Passem als altres països que l’equip del Sr. Vidal anomena: Noruega, Finlàndia i Suïssa. Països que, per diferents motius Catalunya pres com a referents. Ara bé, quan s'agafa un model d'estat no es fa com una "pizza per ingredients": s'agafa el “pack” sencer.Com que ja hem parlat d'aquests països en d'altres documents només hi farem un breu repàs. Tots tres disposen de forces armades (i ben reputades), tot i que organitzatívament puguin variar. Tots tres mantenen un sistema de conscripció obligatòria. Suïssa i Finlàndia són models clàssics d'exèrcit de conscripció obligatòria (universal masculina). Hi ha un reduït nombre de "professionals" (diguem-ne militars a temps complet), mentre que la majoria són reclutes en servei o reservistes complint amb la seva activació anual. En el cas de Noruega, tot i que la conscripció va ser ampliada també a les noies, disposa d'un sistema de selecció pel qual només una sisena part dels nois i noies que són cridats a files acaben essent enquadrats. Val a dir que la Reserva i, sobretot, la Guàrdia Nacional de Noruega són branques molt apreciades per la seva societat. Podem debatre sobre si la ciutadania ha de tenir el deure de participar en la defensa, però no debatrem mai sobre el dret dels catalans a ser defensats.

Catalunya és un país comparable a aquests tres respecte a la seva demografia. I en el cas dels Nòrdics, tant el seu model educatiu i de serveis socials ha estat referent per diferents col·lectius. Però la idea d'aquest article no és discutir sobre el model nòrdic, sinó que no podem renunciar a la nostra defensa. El sistema internacional té unes normes i se’ns exigirà reciprocitat. Oi que sempre hem menyspreat els que es beneficien d'un bé comú sense aportar-hi res? Doncs no podem comportar-nos així, benvolgut Sr. Vidal. Vosté, penalista com és, hauria de saber que passa quan un estat democràtic renuncia a l'ús de la dissuasió física. Recordem que els hi passà als pacífics belgues el 1940? Oi que no cal?
--

ARTICLES I DOCUMENTS RELACIONATS

Per comparar amb països similars al nostre:
Estructures de Defensa d'alguns estats: petit estudi comparatiu

Respecte al model nòrdic:
Catalunya i el model nòrdic, implicacions del concepte

Conferència de Peter van Uhm al TED:
Guns for World Peace

LLOCS WEB OFICIALS