Tot i que se’ns ha convidat en repetides ocasions a participar en debats on es plantejava la necessitat d’unes forces armades (sense anar més lluny, recentment, al canal 3/24), sempre ho hem declinat. La raó és ben clara: de la mateixa manera que no hi ha debats sobre la necessitat o no de pagar impostos i que, en qualsevol cas, es pot debatre sobre models tributaris, abordem amb la mateixa naturalitat el debat sobre la defensa. Plantejar el debat en termes de defensa sí/no és equivalent a donar veu a persones que propugnin l’evasió d’impostos en un debat sobre la fiscalitat d’una futura Catalunya independent. És per això que ens ha sobtat els termes en que una institució de la reputació de l’Ateneu Barcelonès [1] ha plantejat aquest debat.
En primer lloc, el propi títol del debat “país armat i/o país de pau?” porta a equívocs. Es coneix algun Estat que es defineixi com a “país de guerra”? La contradicció entre defensa i pau, com hem argumentat diverses vegades, és falsa. De fet, vam realitzar un paper intitulat Pau i Defensa segons el GPI on s’analitzen les polítiques de defensa dels 10 països més “pacífics” del Món segons el rànquing del Global Peace Index. Les conclusions que se’n obtenien les reproduïm aquí sota:
“Així doncs, perquè una futura Catalunya independent pugui entrar al “top 10” de l’Índex Global de la Pau, com s’hauria de configurar, pel que fa a la política de defensa?
En primer lloc, caldrà disposar d’unes forces de defensa permanents, que ocupin al voltant del 0,20% de la població, això és al voltant de 14.000 efectius. Si s’estableix uns sistema de conscripció selectiva o servei militar voluntari, bona part d’aquests efectius poden ser joves que decideixin servir voluntàriament durant un temps determinat. Així mateix, aquestes persones, un cop finalitzat aquest període poden decidir seguir dedicant part del seu temps lliure a mantenir-se preparats amb l’objectiu de contribuir a la defensa dels seus conciutadans en cas de necessitat, passant a les forces de reserva. El total de reservistes podria representar al voltant de l’1,5% de la població, sobre unes 105.000 persones. Per mantenir en un correcte estat de funcionament aquestes forces, caldrà dedicar-hi un pressupost d’aproximadament l’1,2% del PIB. Per mantenir aquestes xifres així de baixes, caldrà formar part d’algun sistema de defensa mútua, mancomunada entre diversos estats, aportant-hi les nostres capacitats militars i civils en funció de les nostres possibilitats. La pròpia Unió Europea, per exemple, mitjançant la Política Comuna de Seguretat i Defensa està fent passos vers a ser un actor creïble en aquest camp. Finalment, per tal de ser percebuts com un aliat fiable i assegurant així la reciprocitat, caldrà participar en les operacions internacionals en la que se’ns requereixi, amb tota la implicació necessària.”
Aquest doncs, és el perfil de país en el camp de la defensa emprant un raser creat per pacifistes i acceptat per les Nacions Unides.
El debat proposat per l'Ateneu planteja les següents preguntes:
- La Catalunya independent ha de tenir exèrcit?
- Cal una força armada per a defensar el territori?
- Necessitem una força naval per controlar tota l'àrea marítima?
- És suficient el Servei d'Intel·ligència per protegir el país?
- És necessari un exèrcit en el marc de la Unió Europea?
A la primera de les preguntes hi fem una precisió: emprar el terme “exèrcit” és quelcom anacrònic a no ser que es faci referència a la branca terrestre d’unes forces armades. El terme més propi dels nostres temps és “política de defensa”. Per tant, re-formulant la primera pregunta: “ha de tenir la Catalunya independent política de defensa?” Si no n’hem tingut prou amb les reflexions fetes més amunt, reblem una mica més el clau: volem realment que Catalunya sigui independent? No hi ha cap país del Món que no tingui una política de defensa, ja sigui amb un model propi o un de delegat. Els països que tenen un model de defensa delegat, com ara Islàndia, Lietchtestein o Andorra ho fan en bona mesura per la seva dimensió de microestats (en cap cas aplicable al cas d’una Catalunya independent) o situació geoestratègica. En qualsevol cas, però, aquesta delegació també comporta cedir sobirania. Si nosaltres haguéssim de posar en risc la vida de les nostres ciutadanes i ciutadans, que exerceixen de militars per defensar un altre país no li demanaríem res a canvi? Recomanem l’article “Qui ens defensa? Ens defensem sols o ens defensen els altres?”
Passem a la segona pregunta. Cal una força armada per defensar el territori? Es pot respondre amb una altra pregunta? Hi ha algun altre país a Europa de les nostres dimensions que hi hagi renunciat? Tots, repetim, TOTS els estats d’una dimensió demogràfica i econòmica comparable a la del Principat de Catalunya, en el marc europeu disposen d’unes forces de defensa. Qui vulgui aprofundir en aquest camp té a la seva disposició els documents:
- Estuctures de Defensa d’alguns estats: petit estudi comparatiu
- Anàlisi de la política de defensa dels Països Nòrdics
D’altra banda, la major part del catalanisme i l’independentisme s’ha mostrat favorable a romandre a la Unió Europea. Independentment del que el poble de Catalunya decideixi al respecte, Europa i la Mediterrània són el nostre marc geoestratègic. Per tant, cal tenir present aquest marc a l’hora de pensar quin territori estem defensant. O ens pensem que podem esperar cap reconeixement internacional, si el discurs que anem difonent és que, si algun Estat més dèbil que nosaltres, per exemple Dinamarca (població: 5’6 milions; forces de defensa: 31.000 efectius + 50.000 reservistes), ens demana ajuda, ens farem l’orni o no tindrem capacitat d’ajudar-lo?
La tercera pregunta plantejava: “necessitem una força naval per defensar tota l’àrea marítima?”. Tornem a demanar a l’Ateneu que, pel respecte sincer que ens mereix, empri terminologia acurada. L’espai marítim es regeix per la Convenció de les Nacions Unides sobre la Llei del Mar (UNCLOS), on s’hi estableixen diverses categories regides per diferents reglaments. En el cas que ens interessa són: aigües territorials (fins 12 milles nàutiques), zona contigua (fins a 24 NM) i Zona Econòmica Exclusiva (variable, es pot consultar clicant aquí). Aclarits els conceptes, tornem a la qüestió de la necessitat d’una força naval. Sovint s’ha argumentat que amb un sevei de guardacostes podria ser suficient. Desgraciadament, fins i tot sense l’amenaça de l’expansió de l’Estat Islàmic al nord d’Àfrica, els grups criminals cada cop estan més ben armats i entrenats. Per fer-hi front calen uns mitjans que se’n poden dir “guardacostes” o “força naval” però que, en les seves capacitats, no diferiran gaire gens. Podem pervertir el llenguatge tant com vulguem però l’eina en sí ha de ser capaç de fer la feina. Davant del cap de Tortosa o prevenint la pirateria a l’Índic, quan en el marc d’una estructura supraestatal de defensa ens toqui complir amb el que la resta d’Estats ens exigeixin. Altre cop se’ns torna a aparèixer la qüestió de la reciprocitat i el reconeixement.
Passem ara a la 4a pregunta: “És suficient un servei d’intel·ligència per protegir un país?”. Ras i curt: no. Les tasques dels serveis d’intel·ligència són, a grans trets, la identificació, classificació, priorització o seguiment d’amenaces. A partir d’aquesta tasca, els agents decisors institucionals (als Estats democràtics normalment el poder executiu, amb el vist-i-plau del legislatiu) opten per quina de les eines emprar per respondre a les amenaces. Una d’elles són les forces de defensa. Només amb un servei d’intel·ligència sabràs de quin mal has de morir, però no tindràs cap eina per guarir-lo. Recomanem fer una ullada al document “Estructures d’Estat: els serveis d’intel·ligència”.
Acabem doncs, amb la 5a pregunta: “És necessari un exèrcit en el marc de la Unió Europea”. Com es diu sovint, anem a la font. Segons el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 42.3:
«Els estats membres posen a disposició de la Unió, per a l’execució de la política comuna de seguretat i defensa, capacitats civils i militars, a fi de contribuir als objectius definits pel Consell. Els estats membres que constitueixin entre ells forces multinacionals poden posar-les també a disposició de la política comuna de seguretat i defensa.»
Recalquem: «capacitats civils i militars». Per tant, per pertànyer a la Unió Europea, és condició sine qua non, disposar de capacitats militars. Pels europeïstes, més clar, l’aigua.
Repetim altra volta que cap dels estats amb qui ens podem comparar (posem per cas Àustria o Dinamarca) ha renunciat a disposar d’unes forces armades. I fins i tot en el cas que s’arribés a crear un exèrcit europeu, se’ns demanaria –amb tota la raó– de contribuïr-hi amb efectius propis. Ésser-hi “pagant lloguer”, com algú ha suggerit, és inacceptable, per un costat, per a la resta d’Estats: quin govern pagarà el preu polític de posar en risc la vida dels seus militars si els seus suposats aliats gaudeixen del benefici de la seguretat sense el cost que representa? Caiem, a més, altre cop en el concepte de la reciprocitat. Per a un país de la nostra dimensió, per ser un Estat cal complir una sèrie de requisits, que la resta d’Estats del Món, d’una dimensió semblant a la nostra, ens exigiran. Entre d’altres, disposar de les mateixes eines i pagar els mateixos costos que ells paguen per ser-ho, com ara, tenir forces de defensa i fer-les servir, com ho fan ells, quan ens ho demanin. Amb quina suposada superioritat moral podrem dir a un país més petit i més pobre que nosaltres, per exemple, Eslovènia (població 2 milions, renda per càpita 21.000 €/any, forces de defensa 8.800 efectius) que enviï als seus, de ciutadans, a jugar-se la vida a qualsevol racó de Món, que nosaltres ja paguem? Resulta, a parer nostre, èticament inacceptable per a una Catalunya independent, pagar perquè els ciutadans d’altres Estats arrisquin la vida per defensar la nostra seguretat i benestar, oimés segurs com estem, que no mancarien pas al nostre país persones disposades a arriscar, si calgués, la pròpia vida per salvaguardar la vida, la llibertat i els drets dels seus conciutadans, que és del que, al capdavall, parlem quan parlem de defensa. Per altra banda, la història ens dóna exemples ben edificants de com acaben els països quan confien la seva defensa en mercenaris.
[1] Volem assenyalar que, paradoxalment, la seu on la Societat d’Estudis Militars original impartí clandestinament el seu ensinistrament el 1924-25, fou l’Ateneu Barcelonès.
