dimarts, 14 de juny de 2016

Els primers deures


Soldats lituans a Ghor (Afganistan)
Font: Ministeri de Defensa de Lituània 
A mesura que el Principat avança cap a la recuperació de la sobirania, es van plantejant preguntes respecte el que implica ser un Estat. Ja hem subratllat més d’un cop la importància de la reciprocitat vers la comunitat internacional per tal d’obtenir-ne el reconeixement. Ens proposem amb aquest article aprofundir-hi. El concepte de responsabilitat sobre fronteres, espai aeri i aigües territorials ja no és quelcom que resulti estrany en el debat independentista. Ara bé, no podem caure en la complaença i creure que amb la responsabilitat vers nosaltres mateixos n’hi haurà prou. Tant per la nostra posició geoestratègica com pels deures subsidiaris com a Estat successor, se’ns exigirà participar en missions internacionals. Senzillament, no ens en podrem desentendre.

Vegem-ne doncs un breu exemple introductori. Lituània proclamà la seva independència l’11 de març de 1990, tot marxant-ne les darreres tropes soviètiques l’agost del 1993. Ara bé, durant aquest període transitori el Govern de Vilnius no restà impassible en l’àmbit de la defensa ni defugí els compromisos internacionals. Malgrat que les forces de defensa de Lituània no estaven plenament entrenades ni organitzades, ja el 1994 participaven a la missió UNPROFOR a l’antiga Iugoslàvia[1]. D’aleshores ençà ha participat en operacions internacionals ja sigui sota la UE o l’OTAN[2], incloent-hi l’Afganistan. Lituània, un república bàltica amb menys de 3 milions d’habitants, compleix, i n’obté crèdit polític en l’arena internacional. Passem ara a Catalunya. 

Com hem dit no ens podem desentendre dels compromisos internacionals que se’ns exigiran. Ens hi juguem el reconeixement. Els descriurem breument aquí tot basant-nos en dos criteris complementaris: marc estratègic i subsidiarietat de tractats.

Una de les coses més bàsiques a fer quan es realitza una anàlisi estratègica és observar els mapes. Us proposem doncs un exercici ben senzill: agafeu un compàs i traceu un semicercle cap al sud, de 2.000 km de radi, amb el centre sobre Catalunya[3]. Si comencem per l’est ens trobem amb Líbia, un país que es pot qualificar de moltes maneres però no pas com a estable. Després de la caiguda de Gaddafi la lluita entre faccions ha estat una constant. Per si això fos poc, el descontrol dels arsenals del règim[4] propicià que diversos actors no estatals se’n apropiessin, amb l’esclat del conflicte a Mali com una de les derivades. Però no anem tant lluny encara. Actualment les diverses faccions líbies han congelat les seves diferències per l’emergència d’un nou actor: Estat Islàmic. Tot fa preveure que amb la inexorable pèrdua de territori d’aquest grup terrorista a Síria i l’Iraq, canviarà els seus focus d’actuació. En el cas del nord de l’Àfrica ha consolidat la presència a Líbia i el Sinaí. En el segon cas, l’Estat egipci és prou sòlid com per enfrontar-s’hi amb garanties d’èxit. No es pot dir el mateix de Líbia. Ja sigui amb atacs aeris[5] o forces especials de forma encoberta[6], els Estats Units han intervingut contra Estat Islàmic a Líbia. Malgrat que l’acció conjunta de les faccions líbies amb suport internacional pot acabar amb el grup terrorista, l’estabilització posterior no pot ser pas negligida. Així doncs, no s’ha de descartar que sota el paraigües de les Nacions Unides calgui desplegar algun contingent d’interposició. Aquest podria ser, sens dubte, un dels primers compromisos de participació que s’exigís a Catalunya. I per si a algú se li ha oblidat, les forces de pacificació de les Nacions Unides contemplen l’ús de la força per imposar la pau (“peace enforcement”)[7]. No n’hi haurà prou amb repartir ajuda humanitària i construir hospitals.

Si continuem resseguint l’espai que hem traçat sobre el mapa, trobem Tunísia. Certament, sembla ser l’únic dels països on ha reeixit l’anomenada “Primavera Àrab”. Però cap cas, no es pot donar res per segur. Sense remuntar-nos gaire en el temps, el proppassat mes de març forces especials del Regne Unit ajudaven a les forces de seguretat de Tunísia a aturar una incursió de terroristes d’Estat Islàmic[8] a la frontera amb Líbia. Tenint present el gran nombre de membres tunisians d’aquesta organització que han marxat a combatre a Síria, no s’ha d’abaixar la guàrdia pel perill potencial dels “retornats”. Si Tunísia ha de jugar un paper de referent de llibertats en el món islàmic, no se la pot abandonar. I si demana ajuda, caldrà acudir-hi. Fins i tot si es planteja com una qüestió de pur egoisme: Tunísia és a menys de 1.000 km de Catalunya. Farem veure que no ho veiem?

Seguint el mapa cap a l’Oest, apareix Algèria. Desprès d’una sagnant guerra civil als 90, la situació s’ha mantingut relativament estable, malgrat la presència latent d’AQMI[9]. Ara bé, un element que no hem de perdre de vista són les tensions entre Algèria i el Marroc. Tot i que una escalada que desemboqui en un conflicte els dos països pot resultar estranya, fa anys que els governs d’Alger i Rabat han emprés una política de rearmament en una pugna per l’hegemonia militar[10][11]. Malgrat que això no hagi de conduir directament cap a una obertura d’hostilitats, no hem de menystenir el risc d’una escalada a causa de petits incidents (com ara disputes frontereres, o la qüestió dels sahrauís). En cas que això s’esdevingués, amb molta possibilitat, en Consell de Seguretat de les Nacions Unides imposaria una força d’interposició. A cap dels cinc membres permanents, com tampoc a la Unió Europea, els interessa un esclat en una zona tant crítica. Tenim cap dubte que a una Catalunya independent se li exigiria contribuir-hi?

Ha quedat clar doncs, que en un arc de només 2.000 km al sud, hi emergeixen tot un seguit d’amenaces presents i riscs potencials dels quals no ens en podem pas desentendre. Si allarguem el radi a 3.000 km ens trobem amb la franja del Sàhara i el Sahel. Com dèiem més amunt, part de l’arsenal de l’anterior règim libi va caure en mans de diversos agents no estatals; els gihadistes en foren un d’ells. Des del 2012 la presència militar francesa (no només, però principalment), s’ha incrementat notablement a la zona [12]. Hom podria argumentar que aquest és un escenari d’operacions relativament aliè a nosaltres, però pensem-hi dues vegades. A través de la República francesa hi passen la major part de les nostres exportacions cap a Europa, és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i, per si algú no ho recorda, disposa d’armament nuclear. Ens interessa tenir-hi males relacions? Passat aquest breu bany de realpolitik, no resulta difícil comprendre que si es vol obtenir el reconeixement per part de París (o com a mínim una abstenció inicial), caldrà donar garanties que aportarem capacitats militars en les operacions a la zona del Sàhara i el Sahel quan calgui.

Hem de passar ara als deures referents en tant que Estat successor. Des de la major part de l’independentisme s’accepta la doctrina jurídica referent a la subsidiarietat dels tractats. Les implicacions d’aquesta doctrina són, entre d’altres, que ens farem càrrec de la part que ens correspongui en les operacions en que estigui compromès l’Estat espanyol. Només cal fer una ullada al web del Ministeri de Defensa espanyol per prendre’n consciència[13]. Un exemple pot ser la contribució a la “Baltic Air Policing”[14], operatiu de l’OTAN que s’encarrega de la cobertura de l’espai aeri de les repúbliques bàltiques a causa de la manca de capacitats aèries d’aquestes. Actualment l’Estat espanyol hi contribueix periòdicament i, com a Estat successor, caldrà ser-ne partícips. En aquest cas concret, si tenim present la bona predisposició d’algun d’aquests països respecte al reconeixement d’una futurible Catalunya independent[15], es fa evident que és quelcom directament relacionat al nostre interès nacional.

Com hem dit en altres ocasions, si l’Estat espanyol aporta unes capacitats militars equivalents a 5, el resultat del divorci hauria de ser 4+1 com a mínim. Per descomptat que no podrem aportar aquestes capacitats immediatament, caldrà arribar a acords de formació, però és quelcom al que ens hem de comprometre des del dia D de la independència. Obrar altrament només ens portarà a ser percebuts com un element amb el qual no es pot confiar, no mereixedor de reconeixement. Alhora, cal recordar que l’Estat espanyol té un cert pes en l’àmbit geoestratègic. Una carta que sap jugar[16] (malgrat algunes actituds estrambòtiques) en el pla internacional, i a la qual Catalunya ha de saber com respondre. 

Conclusions

Amb tot el que hem vist fins ara, n’emergeixen un seguit d’elements ben nítidament. En primer lloc cal el compromís de creació de capacitats militars. Aquestes han d’anar més enllà de la protecció del territori; això es dóna per descomptat si es vol ser un Estat. Catalunya haurà de poder projectar les seves forces allà on se la requereixi de forma ràpida i eficaç. Per descomptat, això es farà en el marc de coalicions, però per ser-hi cal aportar-hi quelcom. Aquest element ens perfila a l’ensems la forma que tindran les futures FDC: unes forces enfocades a operacions expedicionàries, talment com les de Dinamarca. Una capacitat militar que podria ser relativament ràpida d’aportar, per exemple, és la logística[17]. Una segona capacitat assolible en un termini no superior a 5 anys seria la funció de suport aeri proper (CAS: Close Air Support)[18][19]. Ambdues especialitzacions, logística i CAS, si bé no tenen el prestigi d’altres capacitats militars, són imprescindibles. I el millor de tot és que ho són tant per operacions convencionals com asimètriques. Podrien ser dues especialitzacions que facilitessin la readmissió d’una Catalunya independent a la comunitat internacional.

Cal transmetre el compromís d’assumir progressivament la part proporcional d’aquelles operacions on participi l’Estat espanyol. No podem ser percebuts com un factor que mini l’aportació espanyola actual en les operacions internacionals. Fer-ho equival a tancar-nos les portes d’una comunitat internacional ja per naturalesa reticent al sorgiment de nous estats. En definitiva, reciprocitat, quelcom que amb tota justícia se’ns exigirà.

Notes:

[1] Veure pàgina del Ministeri d’Afers Exteriors de Lituània: https://www.urm.lt/default/en/foreign-policy/lithuania-in-the-region-and-the-world/international-organizations/united-nations
[2] Veure página del Ministeri de Defensa de Lituània http://www.kam.lt/en/international_cooperation_1089/international_operations_and_training_missions.html
[3] Per una visió general: George Friedman; “A net assessment of the Middle East” 9-6-2015 https://www.stratfor.com/weekly/net-assessment-middle-east
[4] Daveed Gartenstein-Ross; “The consequences of NATO good war in Libya”, 8-5-2015 http://warontherocks.com/2014/05/the-consequences-of-natos-good-war-in-libya/
[5] Oriana Pawlyk i Andrew Tilghman; “In Libya, the U.S. opens a fourth front in war on ISIS”; 19-2-2016
http://www.militarytimes.com/story/military/2016/02/19/libya-us-opens-fourth-front-war-isis/80620174/
[6] Pamela Engel; “The US is gearing up for another military campaign in Libya”; 13-5-2016:
http://www.businessinsider.com/us-special-forces-are-in-libya-to-drum-up-support-against-isis-2016-5
[7] Pel concepte de “Peace Enforcement” veure: UN Peacekeepeng Operations http://www.un.org/en/peacekeeping/operations/peace.shtml Enllaç consultat el 7-6-2016
[8] Dan Warburton; “British defence experts helping Tunisian army fight ISIS in bloody four-day battle” ; 12-3-2016 http://www.mirror.co.uk/news/uk-news/british-defence-experts-helping-tunisian-7547173
[9] Per una visió general sobre AQMI veure: Zachary Laub i Jonathan Masters, “Al-Qaeda in the Islamic Maghreb (AQIM)” 27-3-2015 (darrera actualització)
http://www.cfr.org/terrorist-organizations-and-networks/al-qaeda-islamic-maghreb-aqim/p12717
[10] Pels canvis en la política exterior de Rabat veure: Jesus M. Perez; “Rabat busca en Moscú un contrapeso a Occidente” 4-5-2016 http://elmed.io/rabat-busca-en-moscu-un-contrapeso-a-occidente/
[11] Per seguir les evolucions en contractes de Defensa al Magreb veure: https://flancosur.com/ Pàgina consultada el 7-6-2016
[12] Actualment hi ha prop de 3.500 efectius militars francesos a la BSS (Bande Sahélo-Saherienne), emmarcats en l’Operació Barkhane veure: http://www.defense.gouv.fr/operations/rubriques_complementaires/carte-des-operations-exterieures ; Enllaç consultat el 7-6-2016
[13] Per les operacions espanyoles a l’exterior veure: http://www.defensa.gob.es/misiones/en_exterior/actuales/ ; enllaç consultat el 7-6-2016.
[14] NATO - SHAPE; “Enhanced NATO Air Policing Patrols Baltic Airspace” 30-1-2015 https://www.shape.nato.int/enhanced-nato-air-policing-patrols-baltic-airspace
[15] Albert Segura i Laura Pous; “El govern de Letònia, disposat a reconèixer una Catalunya independent”; 13-9-2013 http://www.vilaweb.cat/noticia/4143567/20130913/govern-letonia-disposat-reconeixer-catalunya-independent.html
[16] Capt. Federico Aznar ; “Una aproximación a los acuerdos entre España y EE.UU.” març 2016 http://www.ieee.es/Galerias/fichero/OtrasPublicaciones/Nacional/2016/FAFM_TribunaNorteamericana_Espana-EEUU_marzo2016.pdf
[17] La formació de les dotacions dels aparells de transport aeri (al document de dimensionament proposàvem l’adquisició de 5 C-130J) no és gaire i distant de la de càrrega de mercaderies, exceptuant la seva inducció en el món militar en les fases inicials de la formació. Veure “RAF Logistics Officer Training”: https://www.raf.mod.uk/recruitment/roles/roles-finder/logistics/logistics-officer/
[18] Al document de dimensionament de la Força Aèria ja vam fer esment que el fet que pilots realitzessin torns periòdics en tasques anti-incendi podia influir molt positivament en aquesta tasca. I respecte al material, avui en dia hem vist com aparells d’instrucció han realitzat tasques de suport aeri (els L-39 Txecs a Síria, per exemple). Veure: David Cenciotti; “Syrian Arab Air Force trainer jets turned into attack planes to strike rebel positions”; 30-7-2012 https://theaviationist.com/2012/07/30/l39-video/
[19] Tampoc no hauríem de descartar l’adquisició d’aparells CAS específics com els A-10 Thunderbolt ara que sembla que la USAF els vol donar de baixa. Veure: Lara Seligman; “Air force clarifies A-10 retirment plans”; 17-3-2016 http://www.defensenews.com/story/defense/air-space/2016/03/17/air-force-clarifies--10-retirement-plans/81902954/