Els detractors seriosos de la independència de Catalunya saben perfectament que la qüestió de la Defensa és la prova del cotó sobre la seriositat el projecte secessionista. Tant és així que intenten induir els polítics secessionistes a desmentits sobre aquesta qüestió, que després serien degudament utilitzats en la seva contra a cancelleries i ambaixades. Tanmateix, esgrimir des del camp unionista la política de defensa com una xacra amb que els catalans haurien de carregar si es fessin independents és una daga de doble tall, transitar per un camp de mines, si hom parteix de cert rigor en l’anàlisi. És a dir, si qui respon no ho fa des de les posicions partidistes del lobby pacifista.
La darrera expressió d’això la podem trobar en l’article que Josep Borrell ha publicat a El Periódico[1] sobre política europea, on ha dit de passada que “Obama també ens ha dit que els americans no pagaran pels nostres riscos i que els membres de l’OTAN tenen el compromís d’augmentar la seva capacitat defensiva al 2% del PIB. ¿Recorden quan Mas ens deia que una Catalunya independent gastaria poc en defensa perquè seria membre de l’OTAN i això ho abarateix molt? Doncs el 2% del PIB de Catalunya són 4.000 milions d’euros, una factura «barata» segons Mas.” Borrell, exministre del govern d’Espanya i shadow minister d’Exteriors a la candidatura socialista, és consistent, ja que fa poc es va pronunciar públicament partidari de “proposar als ciutadans un augment de la despesa militar”[2].
L’objectiu que el senyor Borrell i altres busquen, atiant els costos de Defensa enfront de la independència, es fer entrar en contradicció flagrant el sobiranisme i fer-li pagar un cost polític davant l’electorat o la comunitat internacional.
Si el sobiranisme respon que Catalunya s’estalviarà la despesa en defensa i que no té un projecte al respecte, ja que la intenció de la futura República és “fer-ho millor” i per tant renuncia a desplegar una força militar, ho denunciarà als aliats i altres estats claus per al reconeixement de la independència. En canvi, si des del sobiranisme s’afirma que es projecta complir amb les obligacions i necessitats que qualsevol estat europeu té en matèria de Defensa, llavors ho explotarà en clau interna i contraposarà la despesa social a la “militar”. Qualsevol de les dues respostes és un error, si qui respon és partidari de la independència.
El primer error és assumir que els catalans no realitzem ara mateix cap contribució econòmica a l’esforç en defensa. En una mena de miratge, els impostos dels catalans no estarien contribuint al capítol de Defensa del pressupost de l’Estat espanyol, de 5.767 MEUR el 2015. El mateix any, el PIB català és el 20% del PIB espanyol. El mateix percentatge sobre el pressupostat per a Defensa suposa uns 1150 MEUR, que podem atribuir grosso modo com a contribució catalana aquesta quantia. Aquest és el punt de partida i la nostra despesa en Defensa actual, sota pavelló espanyol.
El segon error seria no assumir que és altament improbable que Espanya dediqui un 2% del PIB a Defensa. El 2015 el Regne d’Espanya ha dedicat a Defensa un 0,89% del PIB, arribar al 2% implicaria multiplicar per 2,2 aquest pressupost[3]. Aquest increment també trencaria la llarga trajectoria d’Espanya com a país membre de l’OTAN, situat a la banda més baixa de l’aportació a la defensa i sempre per sota la mitjana europea[4]. Per tant, discutir sobre un esforç en defensa del 2% quan és una autèntica quimera en l’actual status quo espanyol és innecessari.
El debat amb sentit des d’una perspectiva catalana, sobiranista o no, és quin retorn té per als catalans cada euro dels seus impostos assignat a la partida de Defensa. Perquè, a l’espera d’un anàlisis tècnic rigorós, l’observació a ull nu només permet veure com Catalunya és absent en la indústria, centres de tecnología, administració i altres estructures que s’enduen la part de la despesa que reverteix en el territori on s’ubiquen. Des del punt de vista català la despesa en defensa és una aportació neta, sense retorns de cap mena, un cop descomptada l’estabilitat que proporciona al sistema polític espanyol.
La paradoxa rau que en l’intent per fer de la política de Defensa un element incòmode per al sobiranisme, es fa evident als catalans que la política de defensa espanyola no els serveix. Quan es planteja des de posicions unionistes que la Catalunya independent hauria de realitzar un esforç ex novo impossible d’assumir, s’amaga l’ou (la despesa que ja fem) per enganyar la gallina, que és qui els fa.
[1] “Paradoxes europees i catalanes”, Josep Borrell. El Periódico, p.7, 31/5/2016.
[2] http://www.elmundo.es/espana/2016/05/20/573f49a0468aeb173e8b4620.html
[3] Assumint un PIB similar, caeteris paribus.
[4] Defence expenditures of NATO countries (2008-2015). Communique NATO PR/CP(2016)011. http://www.nato.int/nato_static_fl2014/assets/pdf/pdf_2 016_01/20160129_160128-pr-2016-11-eng.pdf#page=6
