A menys d'un mes del referèndum sobre la sortida del Regne Unit, s'intensifica el debat sobre les implicacions en la defensa d'aquesta possibilitat.
És un debat que des de Catalunya s'hauria de seguir amb molta atenció, per les implicacions subjacents en la política de defensa que caldrà desenvolupar quan siguem independents.
Malgrat que sempre hem assumit la doctrina jurídica de subsidiarietat dels tractats, abraçada per la majoria de l'independentisme, que ens mantindria dins de les estructures comunes de Defensa (veieu l'Art.42 del Tractat de la UE), amb la conseqüent cessió de sobirania que això comportaria, hi ha Estats, com el Regne Unit on aquesta cessió de sobirania és una qüestió més controvertida.
No només s'objecta la cessió implícita de sobirania, sinó que es qüestiona la suposada eficiència d'afegir un nou vèrtex de decisió i llurs cadenes de comandament derivades. Les forces de Sa Majestat quedarien doncs sota quatre "barrets": Londres, l'OTAN, l'ONU i la UE. No cal cap postgrau en direcció per veure que aquesta situació pot generar, com a mínim, ineficiències.
Adjuntem un article del general retirat Sir Michael Rose per il·lustrar la visió contrària a l'Euroexèrcit. Creiem que per la seva formació i experiència és una veu autoritzada.
Alhora des de la SEM també hem fet esment (exemples de Noruega i Suïssa) que fora de la UE hi ha opcions per la defensa.
Les decisions que es preguin des del Govern respecte a Política de Defensa han de ser afaiçonades pel pensament estratègic, no en pas en "mantres" ni discursos de la por.
