Com dèiem, en la sessió del passat 14 de juliol, el Parlament de Catalunya aprovà una moció on, entre d'altres coses es demanava:
"No concedir ajuts i no promoure activitats per part de l’Administració a la indústria militar a Catalunya, inclòs el suport a la recerca i el desenvolupament que siguin explícitament orientats al creixement de la indústria militar i armamentista."
Segons diuen els representants de Celestia Aerospace, aquestes restriccions espanten els possibles inversors. Però què produeix concretament aquesta empresa? Doncs satèl·lits de dimensions reduïdes a la mínima expressió: de la mida d'un cub Rubik aproximadament. Hom podria objectar que en una economia de lliure mercat atorgar ajudes distorsiona la lliure competència, però això seria ometre un element consubstancial del sector de defensa: aquest sempre està regulat pels estats, guiats a l’ensems pel seu interès nacional. És lògic doncs, que si els possibles inversors interessats en el projecte de nanosatèl·lits d’aquesta empresa veuen que no té el recolzament del seu propi govern, tinguin les seves reserves.
Si ens abstraiem d’aquest cas concret i plantegem una perspectiva general, ens trobem amb diverses derivades nocives pels interessos catalans. En primer lloc hi ha l’element científic. En un món globalitzat on les multinacionals cada cop tenen més pes en decidir el que s’investiga i el que no, el sector de defensa, per la seva pròpia naturalesa, és dels pocs on encara es pot exercir la sobirania nacional. Renunciar-hi alegrement implica uns costos d’oportunitat difícilment assumibles en una economia excessivament terciaritzada com la nostra. Aquí és on entra el segon element, l’economia i el mercat laboral. No desgranarem ara la sagnia de professionals altament qualificats que ha patit Catalunya amb la darrera crisi. Els limitarem a recordar que la diàspora catalana ronda les 200.000 ànimes. Si l’únic que se’ls pot oferir a aquestes persones són feines d’hostaleria i turisme, faran bé de quedar-se en els països on sí que poden realitzar-se professionalment. Algú podrà aguantar-los la mirada tot dient-los que per una suposada superioritat moral catalana, que ens impedeix tenir indústria de defensa, mai podran tornar a casa? Seguim. El darrer punt, que enllaça directament amb les aspiracions de recuperació de la sobirania, és el de l’àmbit estratègic. Com hem repetit ad nauseam, el nostre reconeixement es basarà en la reciprocitat. Però fins i tot assolida la independència, si Catalunya no desenvolupa un sector de defensa, serem dependents en aquest camp. És ben cert que hi ha pocs estats que puguin desenvolupar i produir tot l’espectre de hardware militar, però aquí és on entra el concepte de “defence offset”. Si bé no té una traducció directa al català, aquest fa referència a l’intercanvi de tecnologia militar entre estats que, alhora, fonamenta les aliances estratègiques.
En conclusió, l’independentisme català acaba de disparar-se un altre tret al peu (i en van...?). No obstant, té solució. En primer lloc, cal anul·lar el més aviat possible la moció esmentada. Aquesta ens situa en un pla de debilitat tant en els escenaris previs com posteriors a la independència per les raons que ja hem esmentat. Cal començar a pensar i actuar com un Estat, tot arraconant d’una vegada actituds infantils i cessions de “parròquia contenta”. La política de l’estruç, no ha salvat mai ningú.
