Aquest divendres 31 d’octubre hem estat convidats a participar a la 4a conferència internacional Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, a l’àmbit sobre seguretat i defensa a Europa. El ponent principal ha estat el professor Joylon Howorth, de la Universitat de Yale, autor entre d’altres del llibre ‘Security and Defence Policy in the European Union’. Ha comptat també amb les aportacions de 5 analistes del CIDOB, que han mirat de contextualitzar el repte de la seguretat i la defensa a Europa amb la situació actual de Catalunya. Com que el debat es duia a terme sota la norma Chatham House hem omès l’autoria de cadascuna de les apreciacions.
S’ ha posat de manifest la manca d’una estratègia comuna de Defensa entre els estats membres de la Unió Europea, malgrat els intents que s’han fet amb aquest objectiu. S’ha qualificat l’Estratègia Europea de Seguretat, de quelcom buit o, si més no, de quelcom que no és realment una estratègia, entesa com la “relació calculada entre uns objectius principals i els mitjans per atènyer-los(1)”. Així mateix s’ha assenyalat l’absoluta manca de coherència i, fins i tot, incompatibilitat, entre les diverses estratègies de seguretat i defensa dels estats membres de la UE.
S’ha fet palesa, a més, la incapacitat europea per actuar autònomament, sense el lideratge dels Estats Units. Això és especialment preocupant en el marc del debat que té lloc actualment a Amèrica sobre la necessitat d’enretirar-se d’Europa per pivotar estratègicament cap al Pacífic.
Altres aportacions han estat dispars. Des de l’enfocament “bonista” d’afrontar les amenaces en seguretat a la Mediterrània des del punt de vista del desenvolupament humà i la diplomàcia, amb el qual coincidim, sempre i quan no es negligeixi, per exemple, el fet que el gihadisme encarnat en ISIS té com a objectiu declarat estendre el seu califat totalitari teocràtic al que ells consideren territori musulmà d’Al-Andalus, inclòs el nostre país, per la força de les armes, i que no són un grup que es presti al diàleg intercultural. Per altra banda, s’ha repetit el tòpic adotzenat i mesell que una Catalunya independent seria un país petit. Per sort, s’ha rebatut ràpidament aquest argument suat, comparant el nostre país amb Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Eslovàquia, Txèquia o Bèlgica, països d’una dimensió similar a la nostra, els quals, tant en un context europeu com mundial, són estats de dimensió mitjana i als que no els acomplexa la seva mida. L’anàlisi de la dependència exterior pel que fa a energia i a aliments ha estat encertada. La descripció de les prioritats en el camp de la defensa un cop esdevinguem un Estat independent coincideix plenament amb les nostres(2).
La nostra aportació s’ha concretat —després de fer una petita broma per trencar el gel, demanant que si hi havia algun agent del CNI a la sala que, si us plau, aixequés la mà— en una reflexió i una pregunta al professor Howorth, sobre el fet que més enllà del debat sobre la necessitat o no de tenir unes forces armades o de quin model de forces armades hem de tenir, si els nostres possibles futurs estats socis de la UE, aliats o, si més no, veïns ens deixaran no tenir un discurs, pel que fa a política de defensa, madur, creïble i equiparable al d’altres estats del nostre entorn, per a un futurible Estat de les dimensions econòmiques i demogràfiques de Catalunya, en termes de reconeixement internacional. El professor Howorth ha reconegut que no ho sabia.
En conclusió, el proper diumenge s’enceta una nova etapa en la construcció del nou estat català. Però cal que siguem conscients que aquesta construcció no acaba amb una consulta, amb unes eleccions plebiscitàries i ni tant sols amb la proclamació de la independència. Catalunya no serà un Estat independent fins que un nombre significatiu d’estats del Món ens reconeguin i hi establim relacions diplomàtiques. I perquè això s’esdevingui, caldrà que ens hi presentem “amb els deures fets”. Com no ens cansarem de repetir, els estats no tenen amics sinó interessos. Encara que puguem caure molt bé a Dinamarca o a Eslovènia, als estats els és igual la situació de la llengua catalana, ni els importa l’espoli fiscal que patim. Als estats de la UE els interessa saber si, en cas d’independitzar-nos, serem un element d’inestabilitat o, dit d’una altra manera, si serem la “porta del darrere” d’Europa oberta a amenaces com el tràfic d’armes o els càrtels de la droga. En cas que els nostres estats veïns percebin que la nostra independència pot posar en perill la seva seguretat, ja els estarà bé que sigui la Guàrdia Civil i l’Armada espanyola qui patrulli les costes catalanes, mentre es mantinguin segures.
Lamentablement, podem preveure que aquesta serà una de les cartes que jugarà l’estat espanyol en el seu joc brut contra la independència de Catalunya: presentar-nos com a incapaços de mantenir la nostra pròpia seguretat i, de retruc, la dels nostres veïns, i presentar-se com l’únic garant d’aquesta seguretat. Encara que per al propi estat espanyol aquesta pugui ser una arma de doble tall, res del que hem vist fins ara ens fa pensar que no puguin ser prou irresponsables en el seu intent desesperat d’evitar que els nostres estats veïns en reconeguin, com per ser capaços, l’endemà de la declaració d’independència, de retirar o negligir la vigilància litoral i costanera, fet que sens dubte el crim organitzat, que és un negoci extraordinàriament àgil, aprofitaria per fer servir les nostres costes —el Delta de l’Ebre és un terreny ideal— com a base de desembarcament i fer-nos quedar davant del Món com un Estat fallit, incapaços de vetllar per la seguretat de les nostres pròpies aigües territorials.
Malgrat que la seguretat i la defensa siguin qüestions que incomoden a la classe dirigent del nostre país, endegar un discurs polític madur, creïble i homologable al dels estats del nostre entorn és quelcom que no es pot posposar gaire més. Encarregar-lo a pretesos experts —subvencionats— en la “cultura de la pau” és irresponsable i lesiona la nostra imatge de serietat a nivell internacional. La pau és un objectiu lloable, que compartim, però el diàleg intercultural val de poc quan tens el ganivet del gihadisme al coll, per posar un exemple.
A parer nostre, el suposat antimilitarisme de la societat catalana és una reacció de rebuig a un militarisme forà —l’espanyol— que només s’ha emprat en contra nostra. A diferència d’altres, nosaltres considerem Catalunya un país normal i a la nostra societat com a “major d’edat”, prou madura per assumir, si se li explica en termes de normalitat democràtica, la necessitat d’una política de defensa que, per a un Estat de la nostra dimensió, similar a la d’Àustria (8’3 milions d’habitants), o lleugerament superior a la de Dinamarca (5’5 M hab.) o d’Irlanda (4’2 M hab.), passa per l’establiment d’unes forces armades, equiparables a les de tots els estats del nostre entorn.
Per tant, ha arribat l’hora de bastir un discurs que esvaeixi els dubtes a nivell internacional sobre el nostre compromís per a assumir, quan toqui, la nostra part de responsabilitat en el nostre marc geoestratègic —la Mediterrània— i ser proveïdors d’estabilitat, seguretat i pau al Món, quan se’ns requereixi.
La llibertat no és de franc, i cal assumir d’una vegada per totes que ningú en pagarà el preu per nosaltres.
(1) Traducció pròpia de “calculated relation of means and large ends”.
(2) Vegeu “Una anàlisi estratègica”, “Doctrina militar: desenvolupament d’un model propi”, “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya I: la Força Naval”, “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya II: la Força Aèria” i “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya III: la Força Terrestre”.
.Societat d’Estudis Militars
