dimarts, 29 de març del 2016

Lliçons d'Irlanda

Oficial de les Forces de Defensa d'Irlanda
llegint la Proclamació d'Independència
Foto: Vilaweb
Enguany la República d'Irlanda celebra els 100 anys de l'Easter Uprising, un alçament armat que, malgrat el seu fracàs es considera el punt de partida cap a la independència.

No entrarem a relatar-los aquí, ja que han estat una font d'inspiració per l'independentisme català més veterà. El que volem posar en relleu és que Irlanda assumí des del primer moment la necessitat de dotar-se d'unes forces de defensa. I no estem parlant pas de l'IRA, que quedi clar. El 1923, quan Irlanda no tenia encara una independència plena (era un "Estat Lliure" dins l'Imperi Britànic), el Dáil (parlament) aprovà la llei segons la qual calia crear les Forces de Defensa. Quan el 1937, amb l'aprovació de la nova constitució la República d'Irlanda, esdevenia plenament independent, ja comptava amb un dels pilars imprescindibles. Això sí que era una "estructura d'estat".

Si bé la República d'Irlanda es mantingué neutral durant la Segona Guerra Mundial, de forma més o menys encoberta donà suport als Aliats. Alhora, milers de militars irlandesos desertaren per allistar-se a les forces britàniques i combatre el feixisme. Posteriorment, les Forces de Defensa d'Irlanda han participat activament en operacions militars sota les Nacions Unides arreu del Món. En algunes d'aquestes, han patit baixes, però no s'han limitat a fer d'observadors. Ja sigui al Congo el 1960 o al Golan el 2013 les tropes irlandeses han combatut quan ha calgut.

Actualment travessen un moment difícil a causa de la manca d'una dotació econòmica suficient, tal com ha constatat algun ex-comandament. 

En qualsevol cas, volem recordar el que ja hem dit en d'altres ocasions: cap nació que aspiri a la independència pot renunciar a la defensa. L'independentisme català ha d'abandonar el costum de llegir només la part de la Història que li interessa. Només amb somriures no es construeix ni, sobretot, es manté la sobirania d'un Estat.


Enllaços d'interès:
Publicat per a

dimarts, 15 de març del 2016

Consideracions sobre l'enquesta de CDC

Forces d'Estònia a l'exercici BALTOPS '10


La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recents notícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la necessitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"

Les possibles respostes eren: 
  • A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
  • B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
  • C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre.


Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.

Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.

Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.

Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.

Articles relacionats

Publicat per a
Subscriure's a: Missatges (Atom)