Catalunya no pot renunciar a la defensa

Han aparegut algunes notícies respecte un esborrany de constitució catalana (atribuït a l’equip del jutge Santiago Vidal), on s’apunta la possibilitat de renunciar a la defensa. La Societat d’Estudis Militars no pot sinó estar-hi en desacord. Lamentem haver de recordar coses tant bàsiques, però hi tornarem les vegades que faci falta.

Perquè un estat pugui ser considerat com a tal li calen tres elements principals: reconeixement internacional, recaptar els tributs i el control efectiu del territori. Aquest tercer punt tradicionalment s'ha repartit entre la policia (amenaces interiors) i les forces armades (amenaces exteriors). Malgrat haver-hi hagut una reducció de la dimensió de les forces armades a Europa, cap dels seus membres ha renunciat a disposar-ne. El cas islandès, com hem repetit molts cops, no és vàlid per Catalunya. En primer lloc perquè demogràficament Islàndia té un volum de població equivalent al de Badalona i, d'altra banda, es troba situada en una zona molt remota, molt al nord de l'Atlàntic. La seva defensa corre a càrrec d'altres estats, cosa que vol dir que la seva sobirania és parcial. Dit d’una altra manera: oi que si nosaltres haguéssim de posar en risc les nostres forces per algun altre país li demanaríem alguna cosa a canvi? Argument aclarit doncs.

Passem als altres països que l’equip del Sr. Vidal anomena: Noruega, Finlàndia i Suïssa. Països que, per diferents motius Catalunya pres com a referents. Ara bé, quan s'agafa un model d'estat no es fa com una "pizza per ingredients": s'agafa el “pack” sencer.Com que ja hem parlat d'aquests països en d'altres documents només hi farem un breu repàs. Tots tres disposen de forces armades (i ben reputades), tot i que organitzatívament puguin variar. Tots tres mantenen un sistema de conscripció obligatòria. Suïssa i Finlàndia són models clàssics d'exèrcit de conscripció obligatòria (universal masculina). Hi ha un reduït nombre de "professionals" (diguem-ne militars a temps complet), mentre que la majoria són reclutes en servei o reservistes complint amb la seva activació anual. En el cas de Noruega, tot i que la conscripció va ser ampliada també a les noies, disposa d'un sistema de selecció pel qual només una sisena part dels nois i noies que són cridats a files acaben essent enquadrats. Val a dir que la Reserva i, sobretot, la Guàrdia Nacional de Noruega són branques molt apreciades per la seva societat. Podem debatre sobre si la ciutadania ha de tenir el deure de participar en la defensa, però no debatrem mai sobre el dret dels catalans a ser defensats.

Catalunya és un país comparable a aquests tres respecte a la seva demografia. I en el cas dels Nòrdics, tant el seu model educatiu i de serveis socials ha estat referent per diferents col·lectius. Però la idea d'aquest article no és discutir sobre el model nòrdic, sinó que no podem renunciar a la nostra defensa. El sistema internacional té unes normes i se’ns exigirà reciprocitat. Oi que sempre hem menyspreat els que es beneficien d'un bé comú sense aportar-hi res? Doncs no podem comportar-nos així, benvolgut Sr. Vidal. Vosté, penalista com és, hauria de saber que passa quan un estat democràtic renuncia a l'ús de la dissuasió física. Recordem que els hi passà als pacífics belgues el 1940? Oi que no cal?

--

ARTICLES I DOCUMENTS RELACIONATS

Per comparar amb països similars al nostre:
Estructures de Defensa d'alguns estats: petit estudi comparatiu

Respecte al model nòrdic:

Catalunya i el model nòrdic, implicacions del concepte

Conferència de Peter van Uhm al TED:
Guns for World Peace

LLOCS WEB OFICIALS

• Armée suisse (Suïssa)
• Forsvaret (Noruega)
• Puolustusvoimat (Finlàndia)

Conselleria de Defensa: a un DOGC de distància

En el seu discurs “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar” el president de la Generalitat va apostar clarament per crear les estructures d’estat necessàries per esdevenir-ne. Des de la Societat d’Estudis Militars no podem sinó estar-hi d’acord, i oferir la nostra col·laboració.

Així mateix, en l’entrevista a 8tv de dimecres a la nit, el president va asseverar per primera vegada la voluntat que una Catalunya independent romangui dins de l’OTAN. La conveniència o no de formar part d’una estructura supraestatal de defensa és quelcom que no hem analitzat a fons -com qualsevol decisió política té uns ‘pros’ i uns ‘contres’- però hem de felicitar-nos per haver sortit per fi de l’estat d’indefinició perpètua respecte d’aquesta qüestió. Volem pensar que el Sr. Mas és conscient que, per a un Estat de les dimensions de Catalunya, això passa per tenir unes forces armades, tal i com en tenen estats com Bèlgica, Eslovàquia o Noruega.

La defensa, com dèiem en el nostre darrer comunicat, és un aspecte que cal abordar immediatament. Ens hi va la credibilitat i, en conseqüència, el reconeixement internacional. Aclarit això doncs, el primer instrument institucional que ha de crear la Generalitat és la Conselleria de Defensa. Abans però, fem un petit apunt històric. La Conselleria de Defensa té un precedent en la Generalitat Republicana. Poc després del sollevament dels feixistes el juliol del 1936, i la situació de caos posterior, el Govern de la Generalitat comprengué que calia preparar-se. Instituï la Conselleria de Defensa, amb Felip Díaz Sandino com a primer titular. Després dels Fets de Maig del 1937 fou dissolta pel govern central. Si en unes circumstàncies tant dures com aquelles la Generalitat va saber actuar, sens dubte ara ho tenim molt més fàcil. Només cal voluntat, element del qual ni el President ni el poble de Catalunya en van mancats.

Exposat el “què”, passem al “com”. El Govern de la Generalitat, sorgit d’una àmplia coalició segons expressava la proposta del President, hauria de nomenar equip d’especialistes que formulin la proposta institucional: la Conselleria de Defensa. Aquesta, hauria de ser homologable a la de qualsevol ministeri de defensa de les millors democràcies occidentals: és a dir, una institució civil formada per personal capacitat responsable del disseny, construcció i gestió de les forces armades. Un cop validada la proposta pel President, el Govern i el Parlament, es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Instituïda doncs la Conselleria de Defensa, es nomenaria el titular així com els responsables de les direccions generals i personal tècnic. En aquest darrer aspecte, ens hauríem de plantejar contractar personal estranger amb experiència militar i/o producció acadèmica reconeguda perquè ens assessori, així com enviar personal propi a formar-se a l’estranger. Aquest punt enllaça amb la proposta del President de buscar en la comunitat internacional la “mediació externa”. S’hauran de tractar molts temes, i el de la defensa serà clau. Que ningú tingui cap dubte que en els àmbits de decisió d’importància, un dels “key issues” serà quina repercussió en la seguretat i defensa col·lectiva pot tenir la independència de Catalunya. Cal que hi hagi persones que “parlin el mateix idioma” en aquest camp, tal com es farà amb els especialistes en gestió tributària, polítiques econòmiques, etc.

En definitiva, de la seriositat de les nostres propostes se’n derivarà la nostra credibilitat. Si no ens presentem davant la comunitat amb un discurs en defensa madur, seriós, responsable i homologable al dels estats del nostre entorn, no podem esperar cap reconeixement. La creació de la Conselleria de Defensa és doncs, una necessitat inajornable.

Societat d’Estudis Militars

ARA ÉS L'HORA D'ABORDAR LA DEFENSA

El propassat 31 d’octubre es va celebrar a Barcelona la 4a Conferència internacional “Building a New State”, organitzada per Sobirania i Justícia, a la qual vam ser convidats. En fem una valoració positiva, ja que abordar la defensa desacomplexadament és quelcom vital per la Catalunya independent. Anem però, per parts. 

El procés participatiu del 9N, les eleccions pleibiscitàries i fins i tot la declaració unilateral d’independència són eines que poden resultar en fracàs si no obtenim el reconeixement internacional. No és la nostra intenció desmoralitzar a ningú, ans al contrari —la mobilització popular ha de continuar— però cal ser molt conscients de com funcionen les relacions internacionals. És per això que hem d’abordar definitivament com serà la defensa de la Catalunya independent, aspecte imprescindible per obtenir el reconeixement. 

Perquè?

Els estats no tenen amics sinó interessos. S’ha dit moltes vegades i ho repetirem tantes com calgui. A la resta del Món, més enllà de les fílies i fòbies que generi el nostre cas, el que li interessa de debò és quina serà la nostra contribució. Serem un Estat fallit? Serem un santuari d’organitzacions criminals i terroristes? Serem un flanc dèbil per Europa i l’OTAN? Si un grup com ISIS es consolida a la riba sud de la Mediterrània, com hi respondrà Catalunya? Aquesta mena de preguntes són les que se’ns faran quan demanem ser reconeguts. No respondre-les no és una opció. I si les nostres respostes van en l’habitual línia mesella que ha imperat en l’opinió publicada a Catalunya, de ben segur, optaran per no moure un dit per nosaltres. I no tingeu cap dubte que l’Estat espanyol presentarà les nostres mancances en aquest camp com un risc per la comunitat internacional.

Com?

Assumit això, anem als mitjans per bastir una política de defensa seriosa i homologable a la resta de democràcies occidentals. Una política que digui al Món que pot comptar amb nosaltres com a un aliat madur i responsable. En primer lloc, cal que aquesta matèria sigui posada al frontispici de les prioritats de la Generalitat de Catalunya. Per més que des d’entitats i particulars s’hagi tractat, cal que sigui assumit institucionalment. Seguidament, cal que el President, Govern i Parlament, optin per especialistes de debò en la matèria. Encarregar-lo a pretesos experts —subvencionats— en la “cultura de la pau” és irresponsable i lesiona la nostra imatge de serietat a nivell internacional. La pau és un objectiu lloable, que compartim, però el diàleg intercultural val de poc quan tens el ganivet del gihadisme al coll, per posar un exemple.

Quan?

Ara mateix. No podem esperar més, doncs ja estem arribant a les etapes finals del procés d’independència. Aquelles en les que, ras i curt, ens ho juguem tot. 

Com hem dit, la nostra intenció no és desmoralitzar, som partíceps d’aquesta il·lusió col·lectiva en la recuperació de la sobirania de Catalunya. Però cal que puguem respondre a les amenaces existents al món real de forma seriosa i homologable a com ho fan, Dinamarca, Holanda o Àustria, per exemple. No partim de zero, ja que per petit que sigui, ja hi ha un pòsit documental sobre defensa al qual humilment, nosaltres hem contribuït. Ara és l’hora!

Societat d’Estudis Militars