dimarts, 30 de desembre del 2014

Catalunya no pot renunciar a la defensa

Han aparegut algunes notícies respecte un esborrany de constitució catalana (atribuït a l’equip del jutge Santiago Vidal), on s’apunta la possibilitat de renunciar a la defensa. La Societat d’Estudis Militars no pot sinó estar-hi en desacord. Lamentem haver de recordar coses tant bàsiques, però hi tornarem les vegades que faci falta.

Perquè un estat pugui ser considerat com a tal li calen tres elements principals: reconeixement internacional, recaptar els tributs i el control efectiu del territori. Aquest tercer punt tradicionalment s'ha repartit entre la policia (amenaces interiors) i les forces armades (amenaces exteriors). Malgrat haver-hi hagut una reducció de la dimensió de les forces armades a Europa, cap dels seus membres ha renunciat a disposar-ne. El cas islandès, com hem repetit molts cops, no és vàlid per Catalunya. En primer lloc perquè demogràficament Islàndia té un volum de població equivalent al de Badalona i, d'altra banda, es troba situada en una zona molt remota, molt al nord de l'Atlàntic. La seva defensa corre a càrrec d'altres estats, cosa que vol dir que la seva sobirania és parcial. Dit d’una altra manera: oi que si nosaltres haguéssim de posar en risc les nostres forces per algun altre país li demanaríem alguna cosa a canvi? Argument aclarit doncs.

Passem als altres països que l’equip del Sr. Vidal anomena: Noruega, Finlàndia i Suïssa. Països que, per diferents motius Catalunya pres com a referents. Ara bé, quan s'agafa un model d'estat no es fa com una "pizza per ingredients": s'agafa el “pack” sencer.Com que ja hem parlat d'aquests països en d'altres documents només hi farem un breu repàs. Tots tres disposen de forces armades (i ben reputades), tot i que organitzatívament puguin variar. Tots tres mantenen un sistema de conscripció obligatòria. Suïssa i Finlàndia són models clàssics d'exèrcit de conscripció obligatòria (universal masculina). Hi ha un reduït nombre de "professionals" (diguem-ne militars a temps complet), mentre que la majoria són reclutes en servei o reservistes complint amb la seva activació anual. En el cas de Noruega, tot i que la conscripció va ser ampliada també a les noies, disposa d'un sistema de selecció pel qual només una sisena part dels nois i noies que són cridats a files acaben essent enquadrats. Val a dir que la Reserva i, sobretot, la Guàrdia Nacional de Noruega són branques molt apreciades per la seva societat. Podem debatre sobre si la ciutadania ha de tenir el deure de participar en la defensa, però no debatrem mai sobre el dret dels catalans a ser defensats.

Catalunya és un país comparable a aquests tres respecte a la seva demografia. I en el cas dels Nòrdics, tant el seu model educatiu i de serveis socials ha estat referent per diferents col·lectius. Però la idea d'aquest article no és discutir sobre el model nòrdic, sinó que no podem renunciar a la nostra defensa. El sistema internacional té unes normes i se’ns exigirà reciprocitat. Oi que sempre hem menyspreat els que es beneficien d'un bé comú sense aportar-hi res? Doncs no podem comportar-nos així, benvolgut Sr. Vidal. Vosté, penalista com és, hauria de saber que passa quan un estat democràtic renuncia a l'ús de la dissuasió física. Recordem que els hi passà als pacífics belgues el 1940? Oi que no cal?
--

ARTICLES I DOCUMENTS RELACIONATS

Per comparar amb països similars al nostre:
Estructures de Defensa d'alguns estats: petit estudi comparatiu

Respecte al model nòrdic:
Catalunya i el model nòrdic, implicacions del concepte

Conferència de Peter van Uhm al TED:
Guns for World Peace

LLOCS WEB OFICIALS

dijous, 27 de novembre del 2014

Conselleria de Defensa: a un DOGC de distància

En el seu discurs “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar” el president de la Generalitat va apostar clarament per crear les estructures d’estat necessàries per esdevenir-ne. Des de la Societat d’Estudis Militars no podem sinó estar-hi d’acord, i oferir la nostra col·laboració.

Així mateix, en l’entrevista a 8tv de dimecres a la nit, el president va asseverar per primera vegada la voluntat que una Catalunya independent romangui dins de l’OTAN. La conveniència o no de formar part d’una estructura supraestatal de defensa és quelcom que no hem analitzat a fons -com qualsevol decisió política té uns ‘pros’ i uns ‘contres’- però hem de felicitar-nos per haver sortit per fi de l’estat d’indefinició perpètua respecte d’aquesta qüestió. Volem pensar que el Sr. Mas és conscient que, per a un Estat de les dimensions de Catalunya, això passa per tenir unes forces armades, tal i com en tenen estats com Bèlgica, Eslovàquia o Noruega.

La defensa, com dèiem en el nostre darrer comunicat, és un aspecte que cal abordar immediatament. Ens hi va la credibilitat i, en conseqüència, el reconeixement internacional. Aclarit això doncs, el primer instrument institucional que ha de crear la Generalitat és la Conselleria de Defensa. Abans però, fem un petit apunt històric. La Conselleria de Defensa té un precedent en la Generalitat Republicana. Poc després del sollevament dels feixistes el juliol del 1936, i la situació de caos posterior, el Govern de la Generalitat comprengué que calia preparar-se. Instituï la Conselleria de Defensa, amb Felip Díaz Sandino com a primer titular. Després dels Fets de Maig del 1937 fou dissolta pel govern central. Si en unes circumstàncies tant dures com aquelles la Generalitat va saber actuar, sens dubte ara ho tenim molt més fàcil. Només cal voluntat, element del qual ni el President ni el poble de Catalunya en van mancats.

Exposat el “què”, passem al “com”. El Govern de la Generalitat, sorgit d’una àmplia coalició segons expressava la proposta del President, hauria de nomenar equip d’especialistes que formulin la proposta institucional: la Conselleria de Defensa. Aquesta, hauria de ser homologable a la de qualsevol ministeri de defensa de les millors democràcies occidentals: és a dir, una institució civil formada per personal capacitat responsable del disseny, construcció i gestió de les forces armades. Un cop validada la proposta pel President, el Govern i el Parlament, es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Instituïda doncs la Conselleria de Defensa, es nomenaria el titular així com els responsables de les direccions generals i personal tècnic. En aquest darrer aspecte, ens hauríem de plantejar contractar personal estranger amb experiència militar i/o producció acadèmica reconeguda perquè ens assessori, així com enviar personal propi a formar-se a l’estranger. Aquest punt enllaça amb la proposta del President de buscar en la comunitat internacional la “mediació externa”. S’hauran de tractar molts temes, i el de la defensa serà clau. Que ningú tingui cap dubte que en els àmbits de decisió d’importància, un dels “key issues” serà quina repercussió en la seguretat i defensa col·lectiva pot tenir la independència de Catalunya. Cal que hi hagi persones que “parlin el mateix idioma” en aquest camp, tal com es farà amb els especialistes en gestió tributària, polítiques econòmiques, etc.

En definitiva, de la seriositat de les nostres propostes se’n derivarà la nostra credibilitat. Si no ens presentem davant la comunitat amb un discurs en defensa madur, seriós, responsable i homologable al dels estats del nostre entorn, no podem esperar cap reconeixement. La creació de la Conselleria de Defensa és doncs, una necessitat inajornable.


Societat d’Estudis Militars

dimarts, 25 de novembre del 2014

ARA ÉS L'HORA D'ABORDAR LA DEFENSA


El propassat 31 d’octubre es va celebrar a Barcelona la 4a Conferència internacional “Building a New State”, organitzada per Sobirania i Justícia, a la qual vam ser convidats. En fem una valoració positiva, ja que abordar la defensa desacomplexadament és quelcom vital per la Catalunya independent. Anem però, per parts. 

El procés participatiu del 9N, les eleccions pleibiscitàries i fins i tot la declaració unilateral d’independència són eines que poden resultar en fracàs si no obtenim el reconeixement internacional. No és la nostra intenció desmoralitzar a ningú, ans al contrari —la mobilització popular ha de continuar— però cal ser molt conscients de com funcionen les relacions internacionals. És per això que hem d’abordar definitivament com serà la defensa de la Catalunya independent, aspecte imprescindible per obtenir el reconeixement. 



Perquè?


Els estats no tenen amics sinó interessos. S’ha dit moltes vegades i ho repetirem tantes com calgui. A la resta del Món, més enllà de les fílies i fòbies que generi el nostre cas, el que li interessa de debò és quina serà la nostra contribució. Serem un Estat fallit? Serem un santuari d’organitzacions criminals i terroristes? Serem un flanc dèbil per Europa i l’OTAN? Si un grup com ISIS es consolida a la riba sud de la Mediterrània, com hi respondrà Catalunya? Aquesta mena de preguntes són les que se’ns faran quan demanem ser reconeguts. No respondre-les no és una opció. I si les nostres respostes van en l’habitual línia mesella que ha imperat en l’opinió publicada a Catalunya, de ben segur, optaran per no moure un dit per nosaltres. I no tingeu cap dubte que l’Estat espanyol presentarà les nostres mancances en aquest camp com un risc per la comunitat internacional.



Com?

Assumit això, anem als mitjans per bastir una política de defensa seriosa i homologable a la resta de democràcies occidentals. Una política que digui al Món que pot comptar amb nosaltres com a un aliat madur i responsable. En primer lloc, cal que aquesta matèria sigui posada al frontispici de les prioritats de la Generalitat de Catalunya. Per més que des d’entitats i particulars s’hagi tractat, cal que sigui assumit institucionalment. Seguidament, cal que el President, Govern i Parlament, optin per especialistes de debò en la matèria. Encarregar-lo a pretesos experts —subvencionats— en la “cultura de la pau” és irresponsable i lesiona la nostra imatge de serietat a nivell internacional. La pau és un objectiu lloable, que compartim, però el diàleg intercultural val de poc quan tens el ganivet del gihadisme al coll, per posar un exemple.

Quan?

Ara mateix. No podem esperar més, doncs ja estem arribant a les etapes finals del procés d’independència. Aquelles en les que, ras i curt, ens ho juguem tot. 

Com hem dit, la nostra intenció no és desmoralitzar, som partíceps d’aquesta il·lusió col·lectiva en la recuperació de la sobirania de Catalunya. Però cal que puguem respondre a les amenaces existents al món real de forma seriosa i homologable a com ho fan, Dinamarca, Holanda o Àustria, per exemple. No partim de zero, ja que per petit que sigui, ja hi ha un pòsit documental sobre defensa al qual humilment, nosaltres hem contribuït. Ara és l’hora!



Societat d’Estudis Militars

dilluns, 3 de novembre del 2014

‘Building a New State’: algunes reflexions

Aquest divendres 31 d’octubre hem estat convidats a participar a la 4a conferència internacional Building a New State, organitzada per Sobirania i Justícia, a l’àmbit sobre seguretat i defensa a Europa. El ponent principal ha estat el professor Joylon Howorth, de la Universitat de Yale, autor entre d’altres del llibre ‘Security and Defence Policy in the European Union’. Ha comptat també amb les aportacions de 5 analistes del CIDOB, que han mirat de contextualitzar el repte de la seguretat i la defensa a Europa amb la situació actual de Catalunya. Com que el debat es duia a terme sota la norma Chatham House hem omès l’autoria de cadascuna de les apreciacions.
S’ ha posat de manifest la manca d’una estratègia comuna de Defensa entre els estats membres de la Unió Europea, malgrat els intents que s’han fet amb aquest objectiu. S’ha qualificat l’Estratègia Europea de Seguretat, de quelcom buit o, si més no, de quelcom que no és realment una estratègia, entesa com la “relació calculada entre uns objectius principals i els mitjans per atènyer-los(1)”. Així mateix s’ha assenyalat l’absoluta manca de coherència i, fins i tot, incompatibilitat, entre les diverses estratègies de seguretat i defensa dels estats membres de la UE.
S’ha fet palesa, a més, la incapacitat europea per actuar autònomament, sense el lideratge dels Estats Units. Això és especialment preocupant en el marc del debat que té lloc actualment a Amèrica sobre la necessitat d’enretirar-se d’Europa per pivotar estratègicament cap al Pacífic.
Altres aportacions han estat dispars. Des de l’enfocament “bonista” d’afrontar les amenaces en seguretat a la Mediterrània des del punt de vista del desenvolupament humà i la diplomàcia, amb el qual coincidim, sempre i quan no es negligeixi, per exemple, el fet que el gihadisme encarnat en ISIS té com a objectiu declarat estendre el seu califat totalitari teocràtic al que ells consideren territori musulmà d’Al-Andalus, inclòs el nostre país, per la força de les armes, i que no són un grup que es presti al diàleg intercultural. Per altra banda, s’ha repetit el tòpic adotzenat i mesell que una Catalunya independent seria un país petit. Per sort, s’ha rebatut ràpidament aquest argument suat, comparant el nostre país amb Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Eslovàquia, Txèquia o Bèlgica, països d’una dimensió similar a la nostra, els quals, tant en un context europeu com mundial, són estats de dimensió mitjana i als que no els acomplexa la seva mida. L’anàlisi de la dependència exterior pel que fa a energia i a aliments ha estat encertada. La descripció de les prioritats en el camp de la defensa un cop esdevinguem un Estat independent coincideix plenament amb les nostres(2).
La nostra aportació s’ha concretat —després de fer una petita broma per trencar el gel, demanant que si hi havia algun agent del CNI a la sala que, si us plau, aixequés la mà— en una reflexió i una pregunta al professor Howorth, sobre el fet que més enllà del debat sobre la necessitat o no de tenir unes forces armades o de quin model de forces armades hem de tenir, si els nostres possibles futurs estats socis de la UE, aliats o, si més no, veïns ens deixaran no tenir un discurs, pel que fa a política de defensa, madur, creïble i equiparable al d’altres estats del nostre entorn, per a un futurible Estat de les dimensions econòmiques i demogràfiques de Catalunya, en termes de reconeixement internacional. El professor Howorth ha reconegut que no ho sabia.
En conclusió, el proper diumenge s’enceta una nova etapa en la construcció del nou estat català. Però cal que siguem conscients que aquesta construcció no acaba amb una consulta, amb unes eleccions plebiscitàries i ni tant sols amb la proclamació de la independència. Catalunya no serà un Estat independent fins que un nombre significatiu d’estats del Món ens reconeguin i hi establim relacions diplomàtiques. I perquè això s’esdevingui, caldrà que ens hi presentem “amb els deures fets”. Com no ens cansarem de repetir, els estats no tenen amics sinó interessos. Encara que puguem caure molt bé a Dinamarca o a Eslovènia, als estats els és igual la situació de la llengua catalana, ni els importa l’espoli fiscal que patim. Als estats de la UE els interessa saber si, en cas d’independitzar-nos, serem un element d’inestabilitat o, dit d’una altra manera, si serem la “porta del darrere” d’Europa oberta a amenaces com el tràfic d’armes o els càrtels de la droga. En cas que els nostres estats veïns percebin que la nostra independència pot posar en perill la seva seguretat, ja els estarà bé que sigui la Guàrdia Civil i l’Armada espanyola qui patrulli les costes catalanes, mentre es mantinguin segures.
Lamentablement, podem preveure que aquesta serà una de les cartes que jugarà l’estat espanyol en el seu joc brut contra la independència de Catalunya: presentar-nos com a incapaços de mantenir la nostra pròpia seguretat i, de retruc, la dels nostres veïns, i presentar-se com l’únic garant d’aquesta seguretat. Encara que per al propi estat espanyol aquesta pugui ser una arma de doble tall, res del que hem vist fins ara ens fa pensar que no puguin ser prou irresponsables en el seu intent desesperat d’evitar que els nostres estats veïns en reconeguin, com per ser capaços, l’endemà de la declaració d’independència, de retirar o negligir la vigilància litoral i costanera, fet que sens dubte el crim organitzat, que és un negoci extraordinàriament àgil, aprofitaria per fer servir les nostres costes —el Delta de l’Ebre és un terreny ideal— com a base de desembarcament i fer-nos quedar davant del Món com un Estat fallit, incapaços de vetllar per la seguretat de les nostres pròpies aigües territorials.
Malgrat que la seguretat i la defensa siguin qüestions que incomoden a la classe dirigent del nostre país, endegar un discurs polític madur, creïble i homologable al dels estats del nostre entorn és quelcom que no es pot posposar gaire més. Encarregar-lo a pretesos experts —subvencionats— en la “cultura de la pau” és irresponsable i lesiona la nostra imatge de serietat a nivell internacional. La pau és un objectiu lloable, que compartim, però el diàleg intercultural val de poc quan tens el ganivet del gihadisme al coll, per posar un exemple.
A parer nostre, el suposat antimilitarisme de la societat catalana és una reacció de rebuig a un militarisme forà —l’espanyol— que només s’ha emprat en contra nostra. A diferència d’altres, nosaltres considerem Catalunya un país normal i a la nostra societat com a “major d’edat”, prou madura per assumir, si se li explica en termes de normalitat democràtica, la necessitat d’una política de defensa que, per a un Estat de la nostra dimensió, similar a la d’Àustria (8’3 milions d’habitants), o lleugerament superior a la de Dinamarca (5’5 M hab.) o d’Irlanda (4’2 M hab.), passa per l’establiment d’unes forces armades, equiparables a les de tots els estats del nostre entorn.
Per tant, ha arribat l’hora de bastir un discurs que esvaeixi els dubtes a nivell internacional sobre el nostre compromís per a assumir, quan toqui, la nostra part de responsabilitat en el nostre marc geoestratègic —la Mediterrània— i ser proveïdors d’estabilitat, seguretat i pau al Món, quan se’ns requereixi.
La llibertat no és de franc, i cal assumir d’una vegada per totes que ningú en pagarà el preu per nosaltres.


(1) Traducció pròpia de “calculated relation of means and large ends”.

(2) Vegeu
Una anàlisi estratègica”, “Doctrina militar: desenvolupament d’un model propi”, “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya I: la Força Naval”, “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya II: la Força Aèria” i “Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya III: la Força Terrestre”.


.Societat d’Estudis Militars

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Reciprocitat, concepte clau pel reconeixement

En els darrers mesos hem estat testimonis de diverses incursions de l’aviació russa a l’espai aeri dels seus veïns. La darrera d’aquestes protagonitzada per un aparell Ilyushin Il-20 “Coot”, dissenyat per tasques d’intel·ligència electrònica (el que la premsa sol anomenar “avió espia”). En aquesta ocasió ha estat sobre l’espai aeri d’Estònia. Ràpidament caces F-16 danesos i portuguesos sortiren a interceptar-lo, així com també caces JAS-39 suecs. La protecció de l’espai aèri de les repúbliques bàltiques va a càrrec de la BALTIC Air Policing Mission: un sistema mitjançant els qual els membres de l’Aliança es tornen per la protecció de l’espai aeri d’aquests tres països. Rússia porta mesos temptejant les defenses de l’OTAN, no només als Països bàltics, sinó que també ha realitzat diverses aproximacions a l’espai aeri britànic.

Posem aquest exemple per tal que es tingui present el concepte de reciprocitat. Si Estònia, com la resta de les repúbliques bàltiques, pot comptar a la protecció d’altres països no és per casualitat. Malgrat les seves reduïdes dimensions, fa la seva contribució dins el marc d’una aliança, en aquest cas l’OTAN.

La política d’aliances que estableixi la Catalunya independent encara està per determinar però, en qualsevol cas, no podrà defugir el concepte de reciprocitat. Per més que la recuperació de la nostra sobirania sigui una causa justa, les relacions internacionals no acostumen a funcionar així. N’hem de ser conscients. Com se sol dir “en relacions internacionals no hi ha amics ni enemics sinó interessos. 

De fet, el creixement de l’independentisme català es basa en bona mesura en la iniquitat del tracte del Principat amb el conjunt de l’Estat espanyol (manca de reciprocitat). 

En conseqüència, no podem esperar reconeixement ni col·laboració per part de ningú si no fem la nostra contribució, especialment en matèria de defensa.




Articles i documents recomanats
BBC: Nato jets 'intercept Russian spy plane' over Baltic

S.E.M.: Països Bàltics, la mida no és excusa

S.E.M.: Anàlisi de la poltítica de defensa dels Països Nòrdics

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Catalunya i el model nòrdic: implicacions del concepte‏

Com és ben sabut, al nostre país es parla molt del "Model Nòrdic", per part de persones i organitzacions de diferents ideologies, i amb referències creixents a mida que ens acostem a la recuperació de la sobirania.

Res a objectar. Ara sí, és necessari que entenguem tot el que implica, no solament els aspectes més simpàtics.

Aquests dies les Forces Armades de Suècia estan duent a terme una cacera d'un submarí rus, sembla ser que avariat, a aigües properes a la capital. Això és possible perquè, com s'esdevé amb països com Noruega, Dinamarca, i Finlàndia, compta amb unes forces armades modernes i ben equipades i entrenades.

Per tant, quan parlem d'una Catalunya "nòrdica", parlem també d'una Catalunya capaç de dur a terme operacions similars en situacions similars. Per tant d'una Catalunya que disposi també, com ho fa Suècia, d'unes forces armades modernes, ben equipades, i ben entrenades. 

I si hi ha algú que encara cregui que no ens trobarem en casos similars, que pregunti a Gibraltar.


ARTICLES I DOCUMENTS RECOMANATS

Svenska Dagbladet

Could be a damaged russian submarine

The Telegraph

Swedish navy sends 200 people to hunt for 'foreign underwater activity'

Defence News

Sweden Hunts Suspected Foreign Submarine Off Stockholm Coast

Reuters

Sweden steps up hunt for "foreign underwater activity"

Societat d'Estudis Militars 

dimarts, 30 de setembre del 2014

Peter van Uhm: Guns for World Peace

A Catalunya encara hi ha gent que es pregunta per què són necessàries les forces armades. En aquest vídeo, el general Peter van Uhm, Cap de la Defensa dels Països Baixos en fa una entenedora i emotiva exposició. Llibertat, responsabilitat i preservació de la pau. Objectius lloables pels quals lluïtar. Si Catalunya aspira a ser un Estat homologable als Països Baixos, cal escoltar Peter van Uhm.



Si no veieu el vídeo cliqueu aquí. 

dijous, 4 de setembre del 2014

Catalonia, committed to collective security


Last week the defence implications of Catalonian Independence appeared in the forefront of the international media. This week the Atlantic Alliance is meeting in Wales, with a major crisis with Russia filling headlines and myriad other challenges in the background.

Catalonia will be a state committed to collective security and the defence of the Mediterranean and its allies. We are aware that freedom does not come free, and that nothing can be expected by those ready to contribute nothing. The international community's concerns on new states are normal, specially on defence affairs. However, Catalonia will not be a “free-rider”. On the contrary, both NATO and the wider international community stand to benefit from the re-emergence of a serious country, aware of its responsibilities and ready to work together with partners and Allies.


The Catalans have a long experience in non-reciprocal relationships: a huge part of our GDP (8%) is drained by Spain year after year. Unfortunately this huge financial contribution has been wasted, and the Atlantic Alliance has failed to benefit from it. Now the time has come to rejoin the international community, manage our own resources, and directly take up our share of responsibilities.


As both the US President and the UK Prime Minister have pointed out, NATO's response capabilities have suffered from the failure of several members to invest 2% of their GDP on defence. The Alliance can no longer rest on the British and American contributions. As a responsible member-state, Catalonia will faithfully adhere to the 2% benchmark, helping NATO build up her capabilities and contributing to collective security. Our credibility is at stake and we will not fail.


dimarts, 26 d’agost del 2014

Txèquia i Eslovàquia: referents de la indústria de defensa

Ja podeu consultar el document que tanca la sèrie nº1. En aquest exposem els casos de Txèquia i Eslovàquia, els països de la "Revolució de Vellut". Malgrat que tant la fi de l'ocupació soviètica i la posterior separació de Txèquia i Eslovàquia es produïren de forma incruenta, cap dels dos països renuncià a tenir forces armades ni indústria de defensa. Un element que ens hauria de fer reflexionar.


dijous, 14 d’agost del 2014

Gral. Riho Terras, un referent bàltic per Catalunya



Tal com vam dir en el darrer article, la dimensió dels Països Bàltics no ha estat excusa per assumir les seves responsabilitats en defensa. No només això, també han apostat per la formació dels seu personal i, especialment, dels seus oficials. Un exemple paradigmàtic n'és el major general Riho Terras, Comandant de les Forces de Defensa d'Estònia.

Després de superar el Curs Bàsic d'Oficials, va assumir successius comandaments operatius a nivell de companyia i batalló. Però no es limità a quedar-se estancat en el seu rang i formació. Es graduà a la Universitat del Bunseswehr (el centre de formació superior de l'Exèrcit Alemany), així com al Royal College of Defence Studies (Regne Unit), així com cursos específics a Suïssa i Suècia.

Alhora, també ha escrit diversos articles sobre Defensa. Alguns d'ells es troben disponibles en anglès, dels quals us en recomanem el seu discurs del dia de la Independència d'Estònia del 2012: Estonia's independence not to be taken by granted. Un clar exemple de consciència i responsabilitat.

En definitiva, el gral. Riho Terras sintetitza bona part de les qualitats que caldran als futurs oficials de les Forces de Defensa de Catalunya: formació, iniciativa i sentit del deure. 

dimecres, 13 d’agost del 2014

Països Bàltics: la mida no és excusa

Ja podeu consultar el document "Països Bàltics: la mida no és excusa". És el segon de la sèrie que vam iniciar la setmana passada, destinada a trencar la concepció errònia de que els països que assoleixen pacíficament la independència no necessiten forces armades. Els propers dies compartirem al nostre compte de twitter  @estudismilitars informació complementària.


dilluns, 4 d’agost del 2014

"Descobrint la realitat", nova secció

Obrim una nova secció destinada a trencar els tòpics, omisions i mentides del "lobby" pacifista. 


El primer dels articles tracta de la independència de l'Índia, un dels mites del lobby pacifista, que ha estat subjecte a omissions notables, com ara la Història i vocació militar del poble de l'Índia, element imprescindible per entendre el seu procés d'alliberament nacional. Més informació clicant aquí.


dimarts, 29 de juliol del 2014

Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya III: la Força Terrestre

La Força Terrestre

Primera fase: vertebrant la força

En un termini de cinc anys haurà d'estar operatiu el que serà l'espinada de la Força Terrestre de les FDC: l'Estat Major, un centre de formació militar, i una primera unitat de combat de dimensió batalló, amb les unitats de suport necessàries per al seu funcionament.

L'Estat Major, és el cos d'oficials encarregats d'assessorar tècnicament als caps superiors de l'exèrcit, de distribuir les ordres i de vetllar per llur compliment. En definitiva, planificar i dirigir elfuncionament de l'organització militar.

El centre de formació militar serà responsable de formar en un primer moment tot el personal que s'incorpori a la Força Terrestre, tant tropa com sots-oficials i oficials. El seu personal, pel que fa als estudis superiors, s'haurà de nodrir d'experts civils en l'àmbit de l'anàlisi estratègica, alguns dels quals podran ser nacionals, però en bona part s'haurà de comptar amb els serveis d'assessors estrangers, tant civils com militars (oficials superiors retirats). Per a la formació de la tropa caldrà comptar amb els serveis d'assessors estrangers, sots-oficials retirats d'unitats prestigioses amb experiència operativa.

Docuemt complet clicant aquí

dijous, 17 de juliol del 2014

Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya II: la Força Aèria

La Força Aèria

Primera fase: control de l'espai aeri, mobilitat i emergències 

Malgrat que les amenaces convencionals contra el nostre espai aeri són pràcticament nul·les, això no és motiu perquè Catalunya se'n desentengui. El control del nostre espai aeri, així com de les aigües territorials, serà una exigència de la comunitat internacional si realment volem ser tinguts en compte. En qualsevol cas, tenim l'avantatge de poder destinar-hi els mitjans que siguin realment necessaris, tot evitant-nos els costosos processos de transformació que s'estan duent a terme en la majoria de forces aèries occidentals.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Nova plataforma, la mateixa tasca


Arran del ressò mediàtic que va tenir la publicació del document "Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya I: la Força Naval" els integrants de la sectorial de Defensa de l'ANC hem decidit crear aquesta nova plataforma on publicar les nostres anàlisis i propostes sobre la política de defensa d'una futura Catalunya independent, sense comprometre amb les nostres opinions el conjunt de l'ANC i no entorpir la seva tasca dreçada a l'objectiu immediat d'assolir la independència del nostre país.

Hem triat el nom de "Societat d'Estudis Militars" i la imatge de Lluís Nicolau d'Olwer com a homenatge a l'organització original però sense compartir-ne els objectius ni les formes. Aquesta nova Societat d'Estudis Militars encara la qüestió de la política de defensa d'una futura Catalunya independent des d'un punt de vista teòric i amb una aproximació que vol ser acadèmica (o tant acadèmica com sigui possible malgrat el fet lamentable que a Catalunya no s'imparteixin cap mena d'estudis sobre temes de defensa o d'anàlisi estratègica).

Així doncs, els objectius fundacionals de la Societat d'Estudis Militars són els mateixos que els de la sectorial de Defensa de l'ANC
Una de les estructures d'Estat de la qual tots els estats -d'una dimensió econòmica i demogràfica similar a la nostra- del nostre entorn disposen és una política de defensa.
Havent copsat aquesta realitat, és el nostre objectiu analitzar els diferents models de política de defensa existents, les necessitats en aquest àmbit del nostre futur Estat, i fer propostes sobre les estructures de defensa més adients per al nostre país.
Per això, procedirem a la publicació dels documents II i III del Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya, corresponents a la Força Aèria i a la Força Terrestre, respectivament, però sota l'encapçalament del SEM, ja no sota el de l'ANC.

Malgrat que pugui semblar estrany, ens reivindiquem com a continuadors de la tasca endegada per la sectorial de Defensa de l'ANC i, com que no volem reescriure el passat, n'assumim els documents que marquen les línies de treball, els quals, mentre restin penjats al web de l'ANC es podran consultar aquí:

- Per què Defensa?
- Estructures de Defensa d'alguns estats: petit estudi comparatiu
- Una anàlisi estratègica
- Doctrina militar: desenvolupament d'un model propi
- Guerra i societat: estructures de defensa en la història de Catalunya
- Estructures d'Estat: els serveis d'intel·ligència
- Anàlisi de la política de defensa dels Països Nòrdics
Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya I: la Força Naval